L’interrogatori que està protagonitzant Alfons Alberca, s’entengui més o menys a nivell d’estratègia, està esgotant tothom. Els magistrats aguanten estoicament i aprofiten alguna que altra incidència -Anglada, quedi clar- o bé per ficar-hi cullerada o bé per decretar recessos que inicialment no estaven previstos. I si bé és cert que el magistrat president ha renyat més d’un cop l’advocat Josep Anton Silvestre -“ha tornat a la sala i ja es nota”, li ha arribat a deixar anar amb fina ironia- o també ha reclamant de Joan Pau Miquel que respongui o no però que se cenyeixi al que li demanen, qui més esbroncades s’està guanyant és el fiscal general.
Fins al punt que clar i català Anglada li ha demanat a Alberca en dues ocasions -després d’haver-li reclamat també que formuli millor les preguntes, que sigui més concret i que adopti un ritme adequat (ni lent per adormir-se ni veloç que ningú no caça res)- que vocalitzi millor. De fet, no és nou que el representant del ministeri públic es menja lletres, síl·labes o el que sigui i molts cops amb prou feines se l’entén.
Cansat de no acabar-lo d’entendre, a la tercera, Anglada li ha deixat clar que “jo tinc una veu més gruixuda i almenys vocalitzo millor”. D’aquí que el fragment d’un document que inicialment havia de llegir Alberca finalment l’ha ‘recitat’ el magistrat per tal de mirar que fos entenedor per a tots els presents a la sala. Coses d’un judici etern que va camí d’arribar al proper Sant Jordi.