La jubilació no serà automàtica. Si no canvien molt les coses, i no haurien de canviar pels pocs dies que falten, Vives podrà complir una de les seves il·lusions: arribar als cinquanta anys de sacerdoci, a les bodes d’or com a sacerdot, essent bisbe (arquebisbe, de fet) en actiu. L’avui titular de la diòcesi d’Urgell i, per tant, Copríncep mitrat d’Andorra va ser ordenat prevere el 24 de setembre, el dia de la Mercè, de 1974 a la seva parròquia natal, Santa Maria del Taulat de Barcelona. Cinquanta anys després, n’haurà pogut estar 21 i un o dos més encara, de cap d’un Estat petit. Però no haurà aconseguit que la projecció pública que li ha donat el càrrec institucional ‘civil’ l’hagi catapultat a cotes més altes en l’escalafó eclesial. I si hagués pogut, s’hi hauria aferrat.
Vives, Joan-Enric, teòleg, filòsof, professor de català, educador, amb alguna que altra formació en matèria de comunicació, amb diversos càrrecs i àrees de responsabilitat tant a la Tarraconense com a la Conferència Episcopal espanyola, arriba als 75 anys amb la successió garantida. Fa dotze dies que presentava a la Casa del Bisbat d’Urgell qui el Vaticà ha decidit que li agafi el relleu. Vives semblava parlar alleujat en comunicar la designació de Josep-Lluís Serrano Pentinat com a bisbe coadjutor. I això que durant un temps, fa un parell d’anys, va aixecar dubtes sobre si realment volia coadjutor o no. Li arriba, això sí, quan ell ja entra en funcions, per dir-ho així.
En funcions, exactament, d’instruir Serrano Pentinat en el coneixement de la diòcesi més gran en territori de totes les que hi ha a Catalunya però, alhora, la menys poblada. Segurament la més allunyada de la Barcelona que sempre porta el cor Vives malgrat els seus esforços -aparents almenys- per arrelar-se a la terra urgellenca i, sobretot, afiançar-se com a cosenyor d’Andorra. Que és evident que l’altaveu que li dona el Coprincipat l’ha fet omplir de joia. D’orgull. De passar per davant d’altres, quan ha calgut. Fins al punt que el dia de sant Josep del 2010 el llavors papa Benet XVI, un Joseph Ratzinger amb qui mantindria molt més bona relació que amb Jorge Mario Bergoglio, l’actual papa Francesc, el va haver de fer arquebisbe a títol personal per evitar conflictes interns en la cúria. En efecte, no entenien altres religiosos amb grau superior al de bisbe, que un càrrec episcopal d’una petita diòcesi de muntanya, al Pirineu, els passés davant en el protocol. En efecte, lluïa com a cap d’Estat i no pas com a bisbe. I d’aquí que se l’hagués de pujar de rang. Per no ferir susceptibilitats.
LA MISSIÓ DEL NOUVINGUT
Per no posar dits a la nafra curial, eclesial. Que de friccions polítiques en aquests fins ara 21 anys llargs de servei -sembla clar que es mantindrà entre mig any i dos anys més en el càrrec per acompanyar Serrano Pentinat en el coneixement del territori i les persones, que no pas per saber una missió que cap més quina és el nouvingut que no pas el bisbe sortint- Vives n’ha protagonitzat unes quantes. Començant pel dia de juliol del 2003 que sí o sí va voler jurar la Constitució davant el Consell General i els representants del PS, a bodes em convides, el van plantar.
Diguem-ne que ja va començar malament i que l’ombra allargada del seu antecessor, un Joan Martí Alanis que sí que va ser pastor i sí que va ser referent institucional, l’ha perseguit sempre o gairebé. Vives ha estat més homes d’ombres que de llums per molt que darrerament, almenys de portes en fora, hagi tret a relluir una major afabilitat. Fins i tot que es mostrés disposat, més o menys, a fer un pas enrere perquè el seu successor pugui agafar impuls. Però, ep, va deixar clar el passat 12 de juliol que el titular de la diòcesi és ell. I que ell és l’únic Copríncep.
Vives i Serrano a les portes del Palau Episcopal.
El prevere de Tivissa designat per agafar-li el relleu serà el vicari general del bisbat. Però no sembla que un diplomàtic de carrera inserit els darrers anys en el moll de l’os de la Santa Seu vingui a fer de pastor. Serrano Pentinat arriba a Andorra més que no pas a la Seu d’Urgell per encarregar-se d’altres pastures. Solucionar la qüestió de l’avortament, de ben segur. Però caldrà veure si això comporta alguns canvis en l’encaix institucional. Aquesta és la missió que només saben ara per ara els alts càrrecs de l’Església catòlica entre els quals no cal pas comptar-hi Vives.
Si mai va pretendre ser part de la solució després d’encendre algun que altre foc -perquè sovint l’encara arquebisbe i Copríncep ha confós els barrets o, pitjor encara, els ha barrejat i exercia de cap d’Estat alliçonant com a pastor o pretenia treure a pasturar la prefectura estatal sense tenir en compte que potser només li tocava ser capellà-, n’ha quedat ben apartat. L’home fort de Francesc, el papa, a Espanya es diu Joan-Josep Omella, és de la Franja, ostenta el ‘grau’ de cardenal i exerceix a Barcelona. Vives hauria pretés la seva cadira.
Però va abraçar encara que potser només fos de forma lleugera el sobiranisme català i es va escorar una mica més del compte pels nous temps vaticans en files conservadores. Eren moments -ho són suposadament encara- en què a Roma es van obrir alguns finestrals, hi va haver aire fresc (o fresquet potser només) i es va optar per pastors que fossin d’a peu. Propers. Socials. Sense grans ambicions ni protagonistes d’escarafalls. I Vives no ha encaixat mai amb Omella o a l’inrevés. Per molt que amb la feina feta -la que sigui, però feta-, en el final de cicle hi hagi hagut una mena de pacte de no agressió.
LA MISSIÓ PRÈVIA DE PAROLIN
Les regnes d’Andorra a través del bisbat d’Urgell les ha assumit la secretaria d’Estat vaticana. Pietro Parolin no va venir per Meritxell al Principat a passar l’estona. Va venir a instruir i a instruir-se. I de ben segur Serrano Pentinat n’és una mostra per molt que el prevere fins ara incardinat en la diòcesi de Tortosa no fos conegut pel gran públic. Vives ha estat més Príncep que pastor. Serrano Pentinat segurament deixarà el pasturatge als seus col·laboradors -caldrà veure si hi ha moviments de peces en un bisbat que no s’ha pogut pas rejovenir com potser hauria però que pateix en aquest sentit el mateix mal que l’Església catòlica arreu d’Europa, almenys de l’Europa occidental- i més que Príncep serà diplomàtic. És diplomàtic.
El Vaticà ja compta que el seu nou ambaixador a Andorra faci política. Per això l’ha triat. En canvi, segurament mai hauria pretés que la política la fes un Joan-Enric Vives que ha protagonitzat no poques ingerències fent enfilar per les parets a bona part dels caps de Govern amb què ha coincidit. I especialment a Jaume Bartumeu i Toni Martí. El joc amb Xavier Espot no s’ha acabat mai d’entendre encara que el seu entorn més d’un cop tampoc no hagi vist de bon ull alguna de les sortides de to del bisbe Copríncep.
Amb Vives al capdavant de la diòcesi, amb l’arquebisbe que va ser auxiliar de Ricard Maria Carles a Barcelona, la Mitra ha deixat de sancionar vuit lleis de les dotze que des de l’aprovació de la Constitució no ha signat el Cap d’Estat episcopal. Vives no ha volgut saber res ni dels jocs d’atzar, ni dels matrimonis civils, ni de la reproducció assistida o el fet que els infants puguin triar sexe, per dir-ho així. Tampoc, evidentment, no pot defensar la interrupció de l’embaràs perquè és anar contra el precepte constitucional que garanteix el dret a la vida en totes les fases d’aquesta. Des de l’engendrament.
Per això, però, s’arriba al final d’un cicle. Vives, Joan-Enric, arriba a 75 anys. Felicitats. I enceta el principi de la fi del seu camí episcopal. La ruta ja està marcada des del Vaticà. L’arquebisbe Copríncep continuarà en transició, repetint el model que ell va encetar essent llavors l’aprenent. Ara se li suposa la figura de mestre. Però sota la fiscalització clara, rotunda, de la Santa Seu. De Martí Alanis a Serrano Pentinat vint i uns quants anys de Vives Sicília. El regnat d’un Príncep que arriba a la jubilació.