En fi. La vall del Madriu va ser declarada l’1 de juliol del 2004 patrimoni de la humanitat per la Unesco en la categoria paisatge cultural. Va ser un dossier de temps. De molt treball des de molt àmbits. Especialment d’Icomos i del comú escaldenc. Però també feina constant des del Govern per tal que la Unesco valorés els atributs de tota mena d’una vall encara poc manipulada per l’home. Poc alterada per l’home, millor encara. No del tot verge però sí en gran part.
De fet, molt abans del reconeixement de la Unesco, ciutadania sensibilitzada d’Escaldes va dur a terme accions diverses demanant la protecció de la vall. Com la recollida de signatures promoguda l’agost del 1976 que formalment es va entrar l’1 de setembre d’aquell mateix any al comú d’Andorra la Vella. Escaldes-Engordany encara era quart. 368 firmes -de les quals se n’invalidarien tretze- van dirigir-se al comú per demanar que no es construís al Madriu la carretera que alguns ja perfilaven, ja projectaven si més no.
“Considerant que la construcció d’una carretera a les valls del Madriu i Perafita portarien un greu perjudici i perill en el subministre d’aigües potables a la població d’Escaldes-Engordany. Atenent que és de vital importància la conservació de la darrera de les valls verges i naturals del nostre Principat, tan per l’aspecte ecològic com per les belleses naturals d’aquest indret privilegiat.”
Els sotasignants rebutjaven que es fes una carretera al Madriu i, en canvi, demanaven altres millores per al quart. Uns mesos més tard, el 8 de novembre d’aquell mateix 1976, arribaria la resposta del comú de la capital, d’Andorra (el la Vella s’hi afegiria amb la divisió administrativa), que ho era també, s’ha dit, d’Escaldes-Engordany. I s’hi deia que “en cas d’iniciar-se els treballs de construcció de la carretera a les valls del Madriu i Perafita, l’honorable comú de la parròquia d’Andorra haurà pres totes les disposicions pertinents per a salvaguardar la puresa i potabilitat de les aigües de les Escaldes-Engordany dels perills que podessin afectar-les com a conseqüència dels treballs i posterior utilització de l’esmentada carretera”.
Pel que feia la resta de demandes, com la potenciació de les aigües termals o la construcció d’una palau de congressos, de depuradores o d’un poliesportiu per a la joventut, el comú va respondre que les peticions les considerava “com es mereixen i ho veu amb molt bons ulls” però “són afers que depenen directament d’altres corporacions”. En fi, que fa vint anys del reconeixement formal, però fa mig segle o més que la preocupació per protegir el Madriu ja hi era. Potser més llavors que ara.