“Hi ha por.” Els alts comandaments de l’administració andorrana i, especialment, els càrrecs polítics no les tenen totes. La vaga general convocada pels sindicats de la Funció Pública els manté fora de joc. No saber per on poden sortir ni quin suport poden tenir els sindicalistes, més encara. D’aquí que recorrin a qualsevol estratègia que els sembli que pot desincentivar el funcionariat. Però això també té els seus perills. “Hi ha por.” Missatges contradictoris i pressions o coaccions en tota regla -no d’abast global, però sí de forma important- estan a l’ordre del dia. Fins al punt que veient com estan els ànims de caldejats i com les gasten alguns membres del Govern, començant pel cap, els sindicats no descarten, si no hi ha acord sobre els serveis mínims, acudir a l’empara d’observadors internacionals via Nacions Unides (ONU) perquè facin el seguiment de tot el procés.
Un dels episodis de pressió i amenaces encobertes (o no tant encobertes) -potser el primer d’aquest espiral de ‘virulència’ que ha agafat la negociació de la reforma de la Funció Pública- més important el va viure la comissió consultiva. Aquest organisme ha d’emetre informes, preceptius, en relació a qualsevol canvi normatiu que tingui un efecte, gran o petit, sobre qualsevol funcionari. El formen set membres. La comissió la presideix el secretari d’Estat de Funció Pública -en aquest cas Toni Rodríguez- i l’integren tres representants escollits pels sindicats i tres representants que teòricament representen els tres esglaons del funcionariat (o sia, l’escala A, B i C o executiva, intermitja i bàsica).
Malgrat representar el conjunt de treballadors de l’administració, l’elecció dels membres no sindicats no surten d’unes votacions ni res d’això. Els imposa el Govern. I els imposa una vegada sap qui són els sindicalistes que acudiran a la comissió. En aquest cas, per exemple, va sorprendre que sent David García, el secretari general del SEP, un dels representants sindicals triats, l’executiu li posés al davant una superior directa com Ester Vilarrubla. Però tan hi va fer. El que era clar és que funcionant com funciona la comissió per majories simples, Govern sempre tindria el suport de quatre dels set membres. I així van anar passant els dies i els mesos fins que pocs dies abans de Sant Tomàs els representants sindicals es planten i diuen que no firmen l’informe preceptiu sobre la llei de la Funció Pública.
La firma de l’informe
L’emprenyada de l’esmentat secretari d’Estat, de la ministra Eva Descarrega i del propi Toni Martí va ser notable. Però els quedava encara un as a la màniga per jugar: era igual la firma. Es faria valer el criteri de la majoria simple i així s’argumentaria jurídicament. N’hi hauria prou amb quatre firmes de les set. El problema va venir quan la representant de l’escala bàsica de l’administració va dir que ella tampoc no firmava. Que la reforma projectada suposava un greu perjudici per als treballadors de l’escalafó més baix i que ella no estampava la firma en un informe que havia rebutjat qualsevol proposta que vingués dels sindicats i, per tant, dels treballadors.
El 29 de desembre el cap de Govern es va presentar en una no-reunió de la comissió consultiva per fer valdre els seus arguments
Segons les fonts consultades, la pressió començaria llavors. Trucades constants de la secretaria d’Estat cap a la funcionària en qüestió i, fins i tot, nuncis enviats expressament al seu lloc de treball amb l’informe en qüestió perquè estampés la signatura necessària. Res de res. Un altre cop per sorpresa i quan els sindicalistes ja havien dit que no acudirien a cap reunió més, Funció Pública convoca per al 29 de desembre una trobada de la comissió. No hi hauria quòrum i, per tant, la reunió no seria operativa. Però la no-reunió va tenir el seu servei. S’hi va presentar el cap de Govern, Toni Martí, i amb la seva fina ironia i mals models va fer ‘entendre’ a les tres representants governamentals -inclosa la fins llavors dissident- que elles havien estat nomenades per ell. I, en conseqüència, que ja sabien què havien de fer. Segurament no era cap coacció. Només una recomanació.
L’informe va acabar amb quatre firmes i la llei aprovada malgrat que encara no s’ha enviat al Consell General. L’amenaça i convocatòria de vaga general ho ha aturat tot. El que no ha aturat, però, són les contradiccions i les pressions. Que han anat a més. L’executiu davant l’absència de regulació no sap massa on tirar. I es refia de jurisprudència i normativa dels països veïns. D’Espanya, sobretot. Que ja se sap de la connexió del Govern Martí amb Rajoy i ‘sus muchachos’, entr els quals juga al Principat un paper cabdal Manuel Montobbio. L’ambaixador està al cas de tot. És una corretja de transmissió d’informació en el doble sentit: Prat de la Creu-Moncloa, Moncloa-Prat de la Creu.
Contradiccions
De contradiccions, tantes com se’n vulguin. Per exemple, el Govern intenta fer veure davant la ciutadania que la reforma de l’administració cal per fer-la més sostenible. Perquè no es dispari. En canvi, però, intenta amainar els ànims dels funcionaris dient-los que no es preocupin, que segurament acabaran cobrant més. A més, fan una proposta per escrit però sense que ningú no la firmi que admet que el nou model de Funció Pública probablement suposarà més despesa.
Més encara, apareix la ministra i en un intent d’enfrontar sector públic amb sector privat clama dient que els funcionaris no es poden queixar perquè fan jornades de set hores i mitja. Després, però, entre les propostes relatives a la conciliació laboral i familiar que envia l’executiu hi ha el de fer una jornada intensiva de set hores i mitja diàries. Tot un embolic. Perquè admeten fonts sindicals que si es té en compte el còmput general anual dels treballadors públics, del treballador mitjà, ja surten set hores i mitja de feina efectiva diària. Perquè al cap de l’any els funcionaris fan tot un seguit de setmanes de jornada reduïda que si se suma a la resta de jornades i es divideix conseqüentment resulta que surt una mitjana de set hores i mitja. O sia, fum taronja.
A la policia, per exemple, el tracte de la direcció ha estat exquisit; en altres departaments el fet de 'passar llista' s'entén com una coacció en tota regla
I sobre les pressions, fins i tot comandaments de l’administració admeten que hi és. De fet, la reunió del cap de Govern amb els directors de departament no va agradar gaire. Per no dir gens. I el fet que en alguns departaments, que no pas en tots, s’estigui passant llista des de fa dies per saber qui pensa fer vaga i qui no, s’entén com una coacció. Els mestres, per exemple, no han pogut rebre aquest tipus de pressions perquè han estat aquesta darrera setmana de vacances. Però, en canvi, els professionals d’educació assignats al ministeri que no han lliurat aquesta darrera setmana sí que han tingut algunes ‘visites’. A la policia, on els uniformats no poden fer vaga, l’establiment de serveis mínims entre els administratius s’ha seguit amb un tracte exquisit. Als bombers, no hi ha hagut opció de negociar res des del moment que la direcció va equiparar el mínim amb la guàrdia diària.
Amb tot, les fonts sindicals consultades asseguren que davant l’escenari que s’està donant, vistes les pressions existents en alguns departaments, si aquest dilluns no s’arriba a un acord per als serveis mínims, es valorarà la possibilitat d’enviar una comunicació al secretari general de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), el portuguès Antonio Guterres. Com que se sap la sensibilitat de l’ONU vers la regularització del dret a vaga tal com va quedar evidenciat en la visita a Andorra de Ban Ki-moon, els sindicalistes estan disposats a demanar l’empara de l’organització. I la possibilitat que enviïn observadors a seguir tot el procés fins al 19 de març. Internacionalitzar el conflicte, vaja.