L’Andorra tenia un projecte sòlid i competitiu, recolzat pel president, Antoni Rogel, que només arribar va fer una inversió considerable, cessant l’entrenador de llavors, Moreno Manzaneque, i signant noves incorporacions per optar a l’ascens. “Jo del pressupost no en sé res”, admet Juan Antonio Antón, migcampista d’aquell equip, “però sí que sé que el club va fer una bona feina mantenint jugadors de l’any anterior i reforçant-se bé”. Un dels grans artífexs de la temporada va ser Vicente Dauder, tècnic experimentat que ja havia assolit ascensos en altres equips. “Quan vaig arribar a Andorra, venia de jugar a Zamora i estava lesionat”, explica Antón. “Vaig parlar amb el míster i ell sempre em deia: ‘tu tranquil, fes el que hagis de fer, el diumenge ja veurem’. Va ser un any fabulós, perquè només em vaig perdre un parell de partits en tota la temporada”, assegura.
Els andorrans competien en el grup IV d’una Tercera Divisió molt exigent, amb equips com el Reus, Figueres, Endesa Andorra o el Barça amateur -el filial blaugrana-. “Era una lliga forta”, recorda Sisco Valverde, davanter del conjunt tricolor. “Només cal dir que el Barça B estava a la categoria, amb jugadors com Olmo, Gratacós, Casas i Moratalla”. Malgrat els rivals poderosos, l’Andorra va demostrar la seva solidesa des de la primera jornada. Això, tot i la greu lesió del capità Antonio Esteve en el debut contra els blaugrana, que es va fracturar tíbia, peroné i turmell, però l’equip no es va descompondre i va mantenir-se com un bloc compacte durant tot l’any.
L’alineació titular era gairebé inamovible: Usubiaga o Obregón a la porteria; Luis Blanco, Hidalgo, Rubén i De la Cruz en defensa; Silva, Antón i Del Moral al mig del camp; i al davant, Carmelo, Godoy i Valverde. “Jugàvem pràcticament els mateixos cada setmana”, afirma Antón. “Era un equip molt ben compensat”. Tot i la transcendència del duel de l’última jornada davant el Júpiter, que va decidir Godoy de penal en una última jornada d’infart (1-0) que va certificar l’ascens de categoria, molts d’ells asseguren que el partit clau de la temporada va arribar a dues jornades pel final, en el duel a Badalona. “Si guanyàvem allà, érem campions”, explica Antón. “Va ser un partit molt dur, però el Silva va marcar el gol que ens donava pràcticament l’ascens”. A partir d’aquell moment, el somni va començar-se a veure com una realitat.
Si una cosa caracteritzava l’FC Andorra en aquells anys era la peculiar fama que arrossegava per tots els camps on jugava. “Ens deien els contrabandistes”, revela Valverde. “I no era només una broma. Anaves a jugar a segons quins camps i ja et miraven malament abans de començar. Ho aprofitaven per intimidar-nos, fins i tot per agredir-nos amb pals i bastons”. Els desplaçaments fora de casa eren una prova de foc. Viatjar a l’Aragó o al País Valencià significava trobar-se amb un ambient hostil, però hi havia camps on la situació es descontrolava. El cas més extrem es va viure a Gavà. “No vam poder sortir del vestidor”, recorda el migcentre José Alfredo Zunzarren. “La gent estava completament fora de si, no sé què els havien explicat, però semblava que ens volien linxar”.
Antón, que havia jugat al País Basc en plena efervescència política, també ho recorda com un dels moments més difícils de la seva carrera. “Mira que jo havia estat en camps on ens llançaven pedres i monedes a l’autobús, però el que vam viure a Gavà va ser diferent. En aquell partit, el Vicente Dauder -entrenador- ni tan sols va poder sortir del vestidor. Si ens despistàvem, allò acabava malament”. Els viatges, en general, no eren fàcils. En més d’una ocasió, l’equip es trobava amb controls policials que endarrerien el trajecte o amb aficionats que els feien la vida impossible. “Recordo una vegada al País Basc que vam haver d’esperar hores en un restaurant perquè els propietaris no ens volien servir”, explica Antón. “Estaven farts dels controls i del que passava en aquell temps, i ens veien com uns forasters”.
Tot i les dificultats, l’Andorra va acabar proclamant-se campió i certificant el primer ascens de la seva història a Segona B en un Estadi Nacional replet de gent, amb 4.000 persones emplenant l’aforament i la policia provant de contenir la invasió. “A partir de no sé quin any, es tancaven els comerços a la tarda. Totes les botigues d’Andorra treballaven fins a les 14 hores i llavors es notava molt l’afició”, explica Zunzarren, que defensa la continuïtat de l’entitat a la instal·lació d’Andorra la Vella. “L’equip ha de jugar al camp del Consell -actual Nacional- perquè tothom baixa. En canvi, això que diuen que marxaran a Encamp, crec que serà un desastre. La gent no pujarà”.
En definitiva, aquell equip, que havia lluitat contra tot i tothom, va aconseguir inscriure el seu nom en la història del club. L’èxit de 1979-80 no va ser només esportiu, sinó també simbòlic. Avui, el club, tot i la seva reconversió adaptada a la modernitat, competeix en categories impensables fa gairebé 45 anys, però aquella gesta romandrà per sempre en el record dels que la van viure. Per això, aquest diumenge s’espera un gran homenatge en la prèvia del duel contra el Zamora (12 hores) que hauria de permetre als tricolors fer un altre pas per emular aquests herois i continuar somiant en fites més altes.
Comentaris (3)