Conegudes des de la infància, van coincidir en la que seria una de les etapes més importants de la seva vida i també per l’educació del país, en endinsar-se com a professores del sistema educatiu propi. La Lydia va fer magisteri a l’escola universitària Blanquerna a Barcelona i després va venir cap a Andorra on va començar a treballar a la conselleria d’educació i fent classes de català al Col·legi Janer durant tres anys. Va ser en aquell moment, l’any 1982, quan els hi van preguntar si a algú li interessaria formar part d’un projecte nou que seria la creació d’una escola nacional. “Ràpidament vaig dir que sí! La meva il·lusió era tenir la meva classe pròpia i poder fer totes les classes amb ells”. En el cas de la Magda, ella just havia finalitzat la carrera a Lleida, i només arribar al Principat, “em van trucar per saber si volia formar part d’aquest gran projecte que ha sigut l’Escola Andorrana”, explica.
Juntament amb Teresa Ros, Sinfreu i Magallon es van dirigir a l’escola d’estiu Rosa Sensat, on van fer classes i pràctiques de psicomotricitat per tenir-ho tot llest per quan comences el curs escolar. Després van començar els problemes. “La setmana abans de començar les classes encara no sabíem no aniríem”, explica la Lydia. I és que un dels grans reptes que hi va haver durant la creació del projecte va ser trobar les infraestructures. Finalment, van acabar a la sala d’actes que hi havia a dalt de tot de l’Escola Espanyola: “Hi havia una sala que no feien servir gaire i la vam transformar en una escola”.
En aquell espai hi van fer: tres classes, una sala més gran on feien la psicomotricitat i a la vegada utilitzaven de dormitori per fer la migdiada i un petit menjador al vestíbul. La majoria dels nens que anaven a l’escola, s’hi quedaven a dinar, però com que no tenien cuina, les tres mestres anaven a buscar cada dia el menjar als altres centres educatius que estaven contigus. “Anàvem una setmana a la francesa i una altra a l’espanyola i carregades amb les olles escales amunt i avall”, recorda la Magda.
Les escales també era un problema pels nens i nenes del maternal que amb només tres anyets havien de pujar i baixar diverses vegades cinc pisos. Com que això no era molt pràctic, van demanar si seria possible fer una passarel·la des de l’Escola Maternal Francesa, ja que estava al mateix nivell, però hi havia un gran forat entre els dos: “Al final vam aconseguir que l’escola francesa accedís a deixar-nos passar pel seu pati, i això va ser un gran progrés”, apunta la Lydia.
Amb tot això començaven els primers dubtes: “Sou una escola o una guarderia?”, els preguntaven a les mestres. La realitat és que en un inici l’Escola Andorrana només estava prevista perquè els nens i nenes fessin un tronc comú a maternal per potenciar el català i després passar-se als altres sistemes. “Es va pensar que si feien català des de la base, aquests nens entrarien a la primària tenint tots una base de català, però sense oblidar les altres llengues”, subratlla la Magda. I així era: La Lydia feia el francès, la Teresa el castellà i la Magda el català, però no era tan simple, ja que les mestres havien de trobar algun sistema que els permetés fer les classes amb català-francès i en català-castellà.
“Ens vam inventar un sistema. En el menjador hi posava una cortina, i quan la traspassàvem, a l’altre costat entràvem en un món on només es podia parlar en francès”, relata la Lydia, tot apuntat que no era la persona, sinó l’espai el que marcava la llengua. Tot i això, la feina de les mestres estava constantment controlada. “Cada setmana tenia inspecció, em venien de l’escola francesa a veure com ho feia, i hi havia dies que érem més adults a classe que nens”, afegeix. Així mateix, durant els inicis, cada tarda anaven al ministeri d’Educació a posar en relleu tot el que havien fet i tot el que tenien previst perquè els hi revisessin.
Tot i els dubtes i la por que tenia una part de la societat, les mestres i tot l’equip tenien molt clar que funcionaria, “el que no sabíem era fins a quin punt o com seria”, ja que no sabien quin seria el futur després del tronc de maternal. En aquell moment, van aparèixer les altres figures essencials de la història, els pares i en especial l’Anna Riberaygua, que van ser molt impulsors i van dir que això s’havia de continuar i es van mobilitzar fins aconseguir-ho. I així va ser, i l’Escola Andorra va créixer a uns ritmes que mai s’haguessin pogut imaginar.
De fet, el segon any l’escola ja es va ampliar a nous espais i va començar a veure’s amb un creixement exponencial. “Ens van fer falta més aules, més espais. Va ser tot un repte logístic, però també un creixement orgànic de l’escola”, explica la Magda.
“Vam haver d’agafar una altra planta, i hi va haver obres durant l’estiu que no es van acabar a temps per al setembre. La meva classe, que estava a la cantonada, era on tiraven tota la runa. Així que vam començar el curs a la casa de colònies de Sispony”. De fet, recorden que es va decidir que en lloc de començar el curs escolar com als altres centres, a l’Escola Andorrana “fèiem l’excursió de principi de curs. Era molt més divertit. Anàvem a la muntanya, a fer observacions de la natura, i durant el primer trimestre, treballàvem tot el que havíem vist i après. Era fantàstic”.
De fet, aquesta era una de les característiques de l’Escola Andorrana, apostaven molt per fer sortides educatives i que els nens i nenes aprenguessin observant les coses. També feien moltes celebracions com la festa de la primavera o la festa de disfresses a la plaça del Poble. “Baixaven tots els nens agafats a la corda i allà muntàvem unes festes molt boniques”, rememorava la Lydia mentre la Magda recordava una grandalla gegant que van fer amb serradures de fusta pintades: “Tots els nens estaven al voltant ballant. Va ser molt maco”.
La proposta pedagògica que van implantar, no s’havia vist encara al país. Inspirada en metodologies com el Montessori, l’escola promovia una educació individualitzada, basada en l’autonomia dels nens, i alhora “barrejàvem nens de tres, quatre i cinc anys perquè els més petits aprenguessin dels grans, i els grans sentissin la responsabilitat d’aprendre bé per després ensenyar-ho als petits”, explica la Magda.
“Per a nosaltres era un reconeixement de la feina que havíem fet i que s’havia fet ben feta i, per tant, es podia confiar en què podíem continuar amb garanties l’escola i que fos reconeguda pels ensenyaments dels estats veïns”
Després del maternal, l’Escola Andorrana va continuar expandint-se fins a arribar a la primera ensenyança, i més tard a la segona ensenyança i posteriorment al batxillerat: “Ho vam viure amb molta il·lusió, perquè per a nosaltres era un reconeixement de la feina que havíem fet i que s’havia fet ben feta i, per tant, es podia confiar en què podíem continuar amb garanties l’escola i que fos reconeguda pels ensenyaments dels estats veïns”, manifesta la Lydia.
Un altre gran repte que van haver d’afrontar, ja amb el pas dels anys, va ser el canvi de plantejament lingüístic, un procés que va ser dur però fonamental. La Lydia recorda com, des de Sant Julià (on ella va ser directora), van començar a reflexionar sobre el problema social de les diferenciacions lingüístiques: “Vam veure que dins l’escola s’estava reproduint el problema social i es deien els uns als altres ‘tu ets xarnego'... Així que vam decidir fer una prova i modificar el sistema”. Va ser un moment de moltes reunions amb els pares i, com recorda Lydia, però tot i la dificultat n’estaven segurs que era la bona via. A partir d’aquí es va aplicar el sistema a tots els centres i s’ha mantingut fins a l’actualitat.
Si una cosa queda clara és que “l’Escola Andorra és el que és, per la tossuderia dels pares i mestres que vam aconseguir els polítics perquè fessin els pas que havien de fer”. Gràcies a tot l’esforç que van fer i la insistència, la feina de les assessores pedagògiques i de totes les mestres, en especial la Teresa, la Magda i la Lydia, com a pioneres; i als bons resultats dels alumnes, el projecte de l’Escola Andorrana va anar continuant fins a convertir-se en el que ha acabat sent tants anys després, un referent del sistema educatiu del país.
Comentaris (5)