Listen on Apple Podcasts Listen on Amazon Music Listen on Podcast Addict Listen on Spotify
Era mig matí. Els treballadors, aplicadors de formigó uns quants, encofradors d’altres, anaven i venien. Es feien relleus. Treballaven sense parar. Una de les obres d’enginyeria més complicades de totes les que s’han fet mai a Andorra. En aquell moment, la més complexa segur. I, de cop, l’estructura es va empassar la feina que s’estava fent i molts dels operaris que transitaven pel damunt de la plataforma. De seguida es van alertar els equips d’emergència. Bombers i sanitaris de la Massana, primer. Després d’altres parcs. Una gran mobilització. I, amb tot, l’avís inicial era confús. Ningú no sabia què havia passat del tot fins que s’arribava sobre lloc.
Allí, només acostar-se al trencall d’Anyós, el drama era palpable. La tragèdia es presagiava. Tots aquells que hi van ser recorden essencialment dues coses d’entrada: els crits que se sentien dels operaris atrapats en l’estructura i la impressió que feia aquell munt de ferralla ensorrat. Sanitaris de tota mena, ambulàncies… tot el que va caldre va començar a desplaçar-se fins a la zona. Fins que es va ser conscient que hi havia operaris atrapats entre els ferros. I que l’operació de rescat seria molt complicada. Moltíssim. De fet, com recorda el llavors cap de Govern, Jaume Bartumeu, hi va haver quelcom que no es va fer bé. “Es va trigar massa en treure les víctimes”, reconeix.
Les explicacions de Bartumeu, com les d’una vintena de testimonis més (sanitaris com el traumatòleg Dídac Haro, l’infermer Miguel Rey o els tècnics en emergències Josep Sabata i Zoraida Queró; els bombers Jordi Farré, Joan Botellé, David Micó, Marc Rogé o Juanjo Barrio; el comissari de policia Frederic Gutiérrez; responsables polítics del moment com Víctor Naudi, Vicenç Alay, Bruno Bartolomé i Josep Maria Camp; el llavors batlle de guàrdia Jordi París o el responsable de socorristes de la Creu Roja i actual president de l’entitat Josep Pol; el conseller de les comunitats portugueses llavors, cònsol honorari avui, José Manuel da Silva; dos companys de les víctimes, David Castrillo i Humberto Cepeda; i el cap de logística d’Unitas, Xavier Baró) configuren un document sonor que recorda la malaurada tragèdia al pont del túnel de les Dos Valires tres lustres després d’aquell drama.
Poc després de l’ensorrada de la cimbra -a Castrillo, per exemple, li va anar de pocs metres que no cau avall; Cepeda acabava de parlar amb alguns dels obrers que van morir, tots de nacionalitat portuguesa, dos residents i tres treballadors d’una empresa subcontractada- es va muntar un dispositiu amb els mitjans del moment -ara seria diferent, més ben coordinat, aquesta és una de les lliçons positives, potser de les poques coses positives, que es van extreure d’aquell sinistre magne- per mirar de rescatar tots aquells que haguessin quedat atrapats. Perquè una de les primeres preocupacions va ser saber quanta gent hi havia treballant aquell dia i quants estaven, vius o morts, dins el munt de ferro. Posteriorment, la necessitat de tots era que sortissin d’allà totes les víctimes, vives o malauradament mortes. Però molts dels altres operaris no van marxar de la zona fins que el rescat va ser complert.
Fer espai per poder accedir a les víctimes va ser una feina d’artesania que, en part, perpetraria Xavier Baró amb una màquina que servia per anar tallant ferros i anar creant espais perquè els bombers poguessin entrar. Perquè els bombers, que avui recorden tots ells que no sempre van ser conscients llavors que s’estaven jugant la vida, perquè l’estructura no era segura, no era estable, perquè encara podia haver caigut més, es poguessin anar acostant a les víctimes. I especialment a una que aguantaria en vida sota un mal temps que va fer més complicat encara tot l’operatiu una dotzena d’hores. I quan se’l va poder extreure, va acabar morint.
L’atenció sanitària no va ser senzilla. Ara els responsables polítics del gabinet de crisi admeten sense embuts que hi va haver moments de tensió perquè no es va aconseguir que els sanitaris entressin a la zona zero. Com que hi havia perill, com que la zona no estava assegurada, la immensa majoria, seguint els protocols o el cap i el cor, van declinar entrar a l’estructura. El bomber sanitari Juanjo Barrio va fer una part de la feina. I, després, traumatòlegs com Haro o Martínez Zorrilla, assumint un risc encomiable, van accedir a atendre el ferit passés el que passés.
Hi va haver hores que el silenci era sepulcral. Amb les famílies de les víctimes -algunes de les quals havien quedat formigonades sense vida- esperant l’evolució del rescat a pocs metres de tot plegat. I, de tant en tant, els crits de dolor de l’únic ferit que se sabia en vida. I que moriria, s’ha dit, només ser extret de la ferralla. D’altres, vinguts de Portugal directes a l’hospital, volien saber què caram havia passat. Passarien encara més hores després per poder acabar recuperant els finats que quedaven allí dins. Un accident laboral dantesc. Un dels adjectius més usats pels testimonis. Un sinistre esfereïdor. Un drama per recordar a través de les veus d’alguns dels protagonistes d’aquelles maleïdes hores. Les de la tragèdia del túnel de les Dos Valires.
Compareixença del llavors cap de Govern, Jaume Bartumeu, en el lloc dels fets el mateix dia.
Jaume Bartumeu i Víctor Naudi en una de les compareixences per valorar els fets.
Compareixença informativa a l'hospital la nit posterior a l'accident.
Minut de silenci el 12 de novembre del 2009.
Roda de premsa de valoració dels fets el 10 de novembre del 2009.
Compareixença per valorar els fets.
Homenatge a les víctimes el 7 de març del 2010.
Durant la inauguració del túnel de les Dos Valires, el juliol del 2012, on es va retre homenatge de nou a les víctimes.
El Dia de Meritxell del 2017 el president portuguès Marcelo Rebelo de Sousa també va visitar el monòlit.
Marcelo Rebelo de Sousa va poder abraçar familiars de les víctimes el 8 de setembre del 2017.
Comentaris (2)