Tots quatre han coincidit en una de les taules rodones del primer fòrum sobre salut mental i gènere organitzat per Cooperand amb Amèrica Llatina. L’ànima d’aquesta organització especialment centrada a Bolívia i amb Andorra com a origen, Carla Riestra, s’imposa el repte de convertir allò que s’ha iniciat aquest dijous en un congrés que cada cert temps permeti tractar qüestions lligades a la salut mental a partir de “diferents mirades”. I, entre altres, les mirades occidentals i les de l’Amèrica Llatina on Cooperand arrela la immensa majoria dels seus projectes. La xerrada havia de posar l’accent en el gènere i el seu impacte en la salut mental. Però ha acabat sent un debat o una exposició orientada més aviat en la situació dels més joves.
Cert que en una primera roda d’intervencions, Bonet, Samper i Porras han deixat clar que el gènere s’ha de tenir en compte. De fet, el psiquiatra ha lamentat en certa manera que encara quan hom va al metge el seu historial registri el sexe i no el gènere, que tot i ser un “construcció cultural” s’acosta més a la percepció d’un mateix. Les dones són més vulnerables a qüestions com les relacions socials, les desigualtats en la càrrega de treball o en els estàndards de bellesa. Els homes ‘flaquegen’ davant aspectes econòmics i temes de competitivitat, ha explicat la coordinadora del PISMA.
Porras s’ha centrat en la violència de gènere i, ja en el torn final, en la radiografia que se’ls ha demanat que fessin als ponents sobre l’Andorra actual, la cap de Polítiques d’Igualtat -amb la secretària d’Estat de la matèria, Mariona Cadena, entre el públic de l’auditori MoraBanc, patrocinador de l’acte, com a única representant governamental- ha recordat que, contra allò que algú pugui pensar, la violència de gènere està molt present entre els joves. A nivell d’igualtat, ha assegurat Porras, Andorra “està igual que els països de l’entorn. Igual de malament per ser exactes. Hem avançat? Sí, però molt poc i de manera molt lenta”.
A la seva manera, la responsable de Polítiques d’Igualtat vinculada a Afers Socials ha ‘culpat’ en certa forma els mitjans de comunicació i les xarxes socials han dibuixat “un món virtual” que sovint “els ve gran” als adolescents i acaben sent un perill, tot un risc. I en això ha incidit Iñaki Rubio. Abans, però, el coordinador de l’àrea de convenis educatius internacionals del ministeri d’Educació entre altres coses ha estat l’únic que ha tret ferro, benentès, al gènere com a element diferencial. Rubio ha afirmat que els educadors en principi tracten per igual tots els alumnes. Una altra cosa és la situació que visquin els escolars.
I, aquí, potser sí que hi ha diferències i malgrat la formació que tenen els docents, no sempre es poden detectar tots els mals. I quan es fa, quan s’aconsegueix detectar, no hi ha gaire més marge que derivar cap a on toqui. I poc més. Iñaki Rubio s’ha ‘apropiat’ de l’impacte de les xarxes socials per posar el dit a la nafra i afirmar que això sí que ha condicionat les noves generacions. Fins al punt que, ara per ara, l’escola mateix, pot arribar a passar de ser “un factor de socialització per esdevenir un factor de risc”. Una frase tan impactant com preocupant. Sense cap mena de dubte.
LES XIFRES
El psiquiatre, la psicòloga, l’educadora social -que ha posat l’accent en l’impacte que té la violència de gènere en els fills de les parelles entre les quals existeix dita violència- i el docent han compartit diverses coses. I han estat Bonet i Samper els que han posat més dades sobre la taula. L’assessor de Salut Mental ha vingut a dir que les dades són objectives. I que una altra cosa són les interpretacions que se’n poden extreure.
Bonet ha destacat el fet que a Andorra, ara mateix, comparat amb Catalunya, per exemple, hi ha una prevalença molt més alta de menors de 18 anys que acudeixen al sistema públic de salut mental. Que no vol dir que tots els que acudeixen a dit sistema acabin diagnosticats. No. Simplement, tenen neguits, demanen ajuda. Davant un situació tòxica que els causa malestar mental, s’informen, s’interessen, busquen suport.
La coordinadora del PISMA recorda que “les temptatives (de suïcidi) no són crides d’atenció sinó demandes d’ajuda” i que aquell que ho prova “no vol morir, sinó que vol deixar de patir”
A nivell general, són les dones les que més ajuda solen demanar. Amb tot, però, segons les dades facilitades per Bonet, referents a Andorra, a les consultes externes de salut mental hi acudeixen més nois que noies entre els menors de 18 anys. Però si s’agafa la franja de 15 a 17 anys, hi ha més noies que nois. Entre els majors d’edat, hi ha un 40% més de dones que d’homes. I això incloent-hi els pacients de la unitat de conductes addictives (UCA), que sol ser un departament, una àrea més masculinitzada perquè, per exemple, la qüestió de la droga és més tema d’homes que de dones. El gènere, doncs, torna a incidir.
Celina Samper ha centrat el seu recull de dades, en aquest cas més universals, amb l’abordatge del suïcidi. Entre els consumats, el 75% són homes i el 25%, dones. Però per cada autòlisi consumada hi ha 28 temptatives. I en els intents, el 25% ho proves els homes i el 75% les dones. Què vol dir això? Que els homes “usen mètodes més violents i més sovint irreversibles”. La coordinadora del PISMA ha insistit en el fet que “les temptatives no són crides d’atenció sinó demandes d’ajuda”. I que qui se suïcida o ho intenta “no vol morir, sinó que vol deixar de patir”.
Samper ha fet servir aquestes dades com a preàmbul per exposar la posada en marxa d’un telèfon d’ajuda permanent (el 177) i d’un xat de suport emocional orientat a joves. Ep, i arran d’una exhortació vehement sorgida del públic, ha deixat entreveure -i no té res a veure amb el suïcidi, no s’amoïnin- que potser més aviat que tard s’adoptaran més mesures encara per regular -sí, probablement regular- la utilització dels mòbils a segons quines edats. Perquè si l’ambient ha de ser tòxic, com a mínim que el malestar no arribi al cap.
Comentaris