Tant el comú com la propietat del terreny, denominada amb el renom de Cal Roig, mantenen una discreta posició. Cap part vol ferir l’altra, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha certa tensió. I a la corporació, a més a més, s’hi afegeix el neguit de poder perdre un espai, al bell mig de la parròquia, que és un dels pocs centres d’activitat social que té Canillo, més enllà de les prestacions esportives que ofereix. Però són clares les discrepàncies partint de la renda que s’abona actualment: el comú paga 1.900 euros d’arrendament mensual per tot el terreny. Vaja, molt menys que el que abona un economista o un advocat per un despatx discret o el que moltes famílies paguen per un habitatge de quatre habitacions al centre del país.
L’arrendament es va acordar ara fa trenta anys. I cal tenir en compte que ara no sols es llogaria el terreny. També l’immoble que hi ha bastit al damunt. I és que, recorden les fonts comunals consultades, el contracte suposa que si no hi hagués acord per allargar el pacte, o millor dit, si no es consensua un tracte nou, l’edifici passa directament a la propietat. És el mateix cas, per exemple, que l’Estadi Comunal a Andorra la Vella. Per tant, ara, en puresa, ja no es tracta de llogar només el terreny. També hi ha l’equipament bastit, que evidentment no va finançar la propietat privada. Però el tracte és el tracte.
Ara per ara no ha transcendit on se situen les posicions d’una part i de l’altra. El que sembla evident, segons les fonts, és que els 1.900 euros de lloguer mensual sembla una quantitat irrisòria. També és clar que Cal Roig hauria deixat clar al comú que té intenció d’extingir la relació a finals d’aquest any, en vèncer el contracte vigent, si no se n’estén un de nou. En aquest sentit, s’hauria fet la comunicació pertinent just durant el confinament seguint els terminis establerts en el contracte firma fa trenta anys.
Fonts comunals han reconegut que la negociació està resultant complicada, complexa, i han lamentat que no s’hagués impulsat de manera més decidida durant el mandat passat, ja que ara caldrà mantenir contactes sota pressió i això pot anar contra els interessos de l’administració i la necessitat d’arribar a un acord. També és cert, han indicat les fonts, que de poder allargar el contracte, o que de poder-ne fer un de nou, s’hauria d’estendre per un termini similar al que ara arriba al seu terme, caldrà afrontar unes inversions importants.
En aquest sentit, les fonts han reconegut que la incertesa de no tenir un marge temporal al davant, el fet d’acostar-se a la finalització del contracte i no haver-se procedit al seu allargament o renovació, ha fet que al Palau de Gel no se li hagin fet les actuacions necessàries i això ha anat en perjudici del propi equipament. Continua sent un palau. Però una mica menys del que ho havia estat altres èpoques.