És una més dels saigs, que continuen fent amics. Els presents van acabar -de fet, amb prou feina van començar- indignats. Dimarts en plenes restriccions. Dimarts posterior al decret de Govern que diu que cal limitar al màxim les reunions amb presència de gaire gent. Però una bona colla de persones allí. Esperant torn. Interessats realment per un habitatge amb aparcament inclòs taxat en 249.000 euros. Per tant, el preu de sortida en aquesta ocasió era de 124.500 euros. Xifres rodones altre cop.
Es va presentar la saig i va informar que el preu mínim s’elevava. Que de cop i volta passava a ser de 175.000 perquè havia rebut amb anterioritat a aquell acte una altra oferta. Cap dels presents va anar a més. Entre estupefacció i una bona dosi d’indignació, tots van tocar el dos
Tots allí, expectants. Però no hi va haver subhasta. Es va presentar la saig i va informar que el preu mínim s’elevava. Que de cop i volta passava a ser de 175.000 perquè havia rebut amb anterioritat a aquell acte una altra oferta. Cap dels presents va anar a més. Entre estupefacció i una bona dosi d’indignació, tots van tocar el dos. Amb la sensació d’haver estat enganyats. Com a mínim, de que els havien fet perdre el temps alhora que els aixecaven la camisa. ¿Si la saig canvia les regles del joc, que n’informi abans, no? És el sentiment de molts dels presents.
De fet, més d’un i de dos, han fet consultes legals. No acaben de veure clar si la legislació aplicable al cas permet fer o no permet fer el que la fedatària publica va dur a terme. “Coi, si arribo a saber que es pot fer una oferta sense ni tan sols presentar-se a la subhasta”, diu un dels inicialment interessats. De fet, continua, “de què serveix llavors convocar la subhasta?”. Dubtes, interrogants. Entre els presents, alguns d’ells professionals del sector de la immobiliària, ningú tenia clar que allò es pogués fer. En tot cas, ningú no s’hi havia trobat.
Però és clar, asseguren altres fonts, que cada vegada més, i sempre que poden, els saigs arriben a acords, a arranjaments previs. Però, llavors, ¿de què serveixen les subhastes? No hi ha resposta al dubte. Però si molts interrogants i cada vegada més queixes en relació amb els executors dels embargaments. I encara una reflexió final d’un dels presents. A la sala d’actes del comú d’Escaldes. Un dels que es va quedar amb el nas de pam i que no és gaire amant de la tasca dels fedataris públics. Com a mínim, no en allò en què s’ha convertit aquesta professió al Principat.
“Jo entenia que la finalitat d’un executor era aconseguir la mínima afectació per a l’executat i per a l’executant, i si hi ha viabilitat de les empreses, quan hi ha empreses pel mig, aplicar-la. Però aquí sembla que l’únic que es busqui es fotre el pobre deutor. Prendre-li tot el poc que tingui perquè els altres, la resta, es puguin fer d’or.” I sense pis a la Cortinada. Bé, sí, el 12+1 sí que el va aconseguir. Però no es va haver ni de presentar a la subhasta. Se’n va endur el gat a l’aigua sense despentinar-se.
Comentaris (11)