En primer lloc, Chica va agafar l’escut i es va fer dues grans preguntes: quan neix i quina és la seva evolució al llarg de la història fins a l’actualitat? Segons l’historiador, escriptor, docent i polític andorrà, Pere Canturri, l’escut d’Andorra més antic conservat avui al país és el que es troba esculpit amb pedra a la dreta de la porta principal d’accés a la Casa de la Vall. Aquest és horitzontal i està dividit en tres parts: a l’esquerra i a la dreta, dues creus de calvari; al centre, flanquejat per ambdues creus, a la part superior hi ha un bàcul i la mitra del bisbe d’Urgell i a la part inferior s’hi troba dues vaques símbol del vescomtat de Bearn, i les tres barres, símbol dels comtes de Foix, ha explicat Chica. Segons Canturri, aquest escut no podria ser anterior de l’any 1306, però no hi ha prou documentació per identificar quina és la seva data, per això, només hi ha una opció viable: “Hem d’entrar al meravellós i perillós món de les suposicions”, ha explicat l’historiador durant la xerrada.
Així doncs, l’historiador Pau Chica, ha explicat que a part d’aquest més antic que es considera que va ser creat al voltant del 1702; n’hi ha un altre que data com a mínim del 1748 i que es va col·locar sobre la porta principal de la Casa de la Vall. Des d’aleshores, va ser considerat l’escut oficial d’Andorra. Aquest segon escut es caracteritzava per l’orientació de les vaques bearneses, que miraven cap a direccions diferents.
La dualitat entre els dos escuts va perdurar fins al segle XX, quan en el marc de la coronació oficial de la Verge de Meritxell com a patrona d’Andorra, l’any 1914, el Consell General va haver de triar un dels dos per fer les medalles commemoratives. I per quina es van decantar? Doncs, l’historiador explica que “es va decidir utilitzar l’escut sense les quatre barres catalanes, basant-se en la seva antiguitat i tradició”. Tot i això, l’altre escut es continuava fent servir en nombrosos documents oficials i banderes, o com el mateix Chica ho ha descrit: “No s’aclarien ni ells”. No va ser fins al 1942 que el Consell General va declarar oficial l’escut actual amb les quatre cases representatives dels coprínceps, tot i que l’ús de versions alternatives va continuar fins a la dècada de 1990, fins que finalment la Llei de 1996 va establir l’únic escut oficial d’Andorra, acabant amb una llarga controvèrsia i de dubtes sobre quin era l’oficial.
BANDERA TRICOLOR
Tots els països del món tenen una bandera que els representa i en el cas d’Andorra aquesta va arribar l’any 1866 en un moment clau pel país, ha explicat Chica. La proposta va sorgir durant una reunió que es va celebrar al palau de Compiègne entre el síndic general d’aquells moments, Guillem d’Areny-Plandolit amb l’emperador francès Napoleó III. Allà van decidir la creació de la bandera amb tres franges: una de blava, una de groga i una de vermella. Segons l’historiador aquests colors tenien una gran importància, ja que representaven França (blau), Espanya (vermell) i Andorra (groc). Tot i que no hi ha proves documentals directes d’aquest acord fins anys més tard (s. XX), les fonts hemerogràfiques mostren l’ús de la bandera tricolor en els anys posteriors, el que la consolida com la bandera nacional d’Andorra.
Tot i la falta de documentació al respecte, al llarg dels anys hi ha especulacions sobre una suposada bandera anterior a la tricolor, i que hauria estat creada per Napoleó Bonaparte l’any 1806. Però Chica no acaba de veure viable aquesta hipòtesi de la qual no existeixen proves. La primera vegada que la bandera tricolor va tenir una presència destacada va ser durant l’Exposició Universal de París de l’any 1867, moment en el qual “es va consolidar la bandera com a element representatiu del país”, que mostrava la identitat i singularitat d’Andorra.
HIMNE D’ANDORRA
I el tercer dels signes d’Estat, l’himne d’Andorra, arribaria l’any 1914 amb El Gran Carlemany. Fins aquell moment el Principat no tenia un himne propi i tot i que hi va haver diversos intents i fins i tot un recull de partitures per part del prefecte francès Adrien Bonhoure, que va incloure cançons com El valle de Andorra o La Maresellesa, cap d’aquestes va ser adoptada com a símbol musical propi. També va sorgir l’Himne andorrà de Francesc Matheu, que segons ha explicat Chica, venia acompanyat d’una “forta càrrega còmica”; o altres com Lo cant de la Valira, una altra proposta que no va tenir gaire repercussió.
El camí cap a la creació de l’himne es va aplanar quan l’agost de 1913, -com va passar amb l’escut- s’apropava el reconeixement oficial de la Verge de Meritxell com a patrona d’Andorra, i el Consell General va decidir presentar un himne per al país en aquest acte. Hauria estat el copríncep episcopal Joan Benlloch qui en va escriure la lletra i el mossèn Enric Marfany qui hi va posar la música, i d’aquesta manera ja el tenien: El Gran Carlemany.
Segons la recerca de Chica, tot apunta que l’himne s’hauria d’haver escoltat per primera vegada el 8 de setembre de 1914, durant la celebració del Dia de Meritxell, però la Primera Guerra Mundial picava a la porta, i es va haver d’ajornar la celebració i, per tant, la presentació de l’himne del país. El dia va arribar, però i des de llavors la consolidació de El Gran Carlemany va anar augmentat fins a convertir-se en un dels símbols nacionals més reconeguts del país, juntament amb l’escut i la bandera.
Durant la presentació de l’acte, la ministra de Cultura, Mònica Bonell, ha explicat que serveix de preludi per a l’inici de la segona edició del cicle ‘Les tardes del Relat’, organitzat pel Relat Històric d’Andorra i que començarà el dimarts 25 de març amb la conferència ‘La romanització d’Andorra’ a càrrec de l’historiador Quim Valera. Amb ell s’iniciarà un cicle que comptarà, entre els mesos de març i maig, amb dues conferències més i una sortida historicocultural acompanyada d’una taula debat a la Massana.
Comentaris (2)