Els tribunals ordinaris van desestimar les pretensions de la defensa de l’empresonat, que sempre ha defensat que no pretenia traficar amb droga, sinó que ell pujava tot el material que (30 grams de cocaïna, 57 de ketamina, 32 pastilles d’èxtasi i 50 grams d’haixix) pensaven consumir durant tots els dies del festival de música electrònica un grup d’amics que es trobarien a Andorra. I que el ciutadà italià s’havia encarregat de comprar a Barcelona al mòdic preu d’uns 3.000 euros. Els tribunals, inclòs el Constitucional que ve a dir en el recurs d’empara que entre el poc o molt castellà que entén el processat i el material que portava a l’equipatge havia de ser conscient de què s’hi jugava, han recordat que no es va pas queixar el detingut les primeres setmanes de retenció.
També es va deixar clar que el jove “va manifestar ja davant la policia que el castellà era un idioma que entenia. Però en el recurs d’empara, el recurrent efectua una extensa cita de resolucions del Tribunal Europeu dels Drets Humans i també el ministeri fiscal s’estén en diverses consideracions sobre aquest mateix punt”. Sobre això el TC manté que “s’ajusta a la realitat que el dret al procés degut exigeix que l’encausat, que no coneix un idioma, pugui disposar d’elements d’interpretació i de traducció”. Aquest principi necessari es recull en la legislació interna i en convenis internacionals. Però no és un principi absolut.
“La mateixa jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans ha anat perfilant aquesta exigència” i es passa a valorar que el que cal és que l’acusat tingui coneixements suficients de l’idioma que escaigui per poder entendre allò que se li digui. “Aquesta ‘suficiència’ constitueix l’element més rellevant en el cas que ens ocupa i similars. En efecte, la jurisdicció ordinària va considerar que el recurrent, d’idioma propi italià, entenia suficientment el català o el castellà -llengües romàniques amb un antecedent comú en el llatí i, per tant, sensiblement semblants-, que immediatament a la intervenció judicial va ser assistit per un intèrpret, que la natura i la causa de l’acusació -la tinença de substàncies estupefaents- li era a bastament coneguda, ja que parlava per ella mateixa i que, en definitiva, les decisions judicials adoptades no tenien dependència directa respecte de les comunicacions entre l’òrgan judicial i l’encausat.”
En fi, tot plegat porta l’Alt tribunal a desestimar les pretensions de l’empresonat. Com s’ha apuntat, entre el seu argumentari el Constitucional recorda que “l’advocat del recurrent en el moment de la detenció no va fer constar cap objecció a la intel·lecció de l’idioma. Si en la fase del plenari, l’encausat és absolt, ningú no al·legarà la suposada vulneració del dret a la interpretació i a la traducció. I si l’eventual condemna es produeix en base a elements tributaris d’aquella hipòtesi, ja tindrà el recurrent l’oportunitat de fer valer els seus drets contra la resolució que esgoti el procediment davant la jurisdicció ordinària, com així succeeix en la pràctica totalitat de les qüestions tractades i resoltes pel Tribunal Europeu dels Drets Humans”.
Comentaris