El “judici evolutiu”, com l’ha qualificat aquest dimarts el president del tribunal, Enric Anglada, de la causa general del ‘cas BPA’ ha tingut moments de tot. Amb la continuació de la declaració d’un soci de KPMG que va firmar les auditories externes del banc quan l’empresari Rafael Pallardó n’era client amb una operativa força intensa i amb la presència, per exemple, d’un representant de la hisenda espanyola que ha vingut a dir que els diners que movia l’empresari espanyol no eren tants com els que es volen fer creure, atès que si un ingressa 2.000 euros en un compte a Andorra i n’envia 2.000 cap a la Xina no n’ha mogut 4.000 com en molts passatges del sumari de la causa es pretén concloure sinó que són 2.000 i punt.
Però un dels moments més interessants de la sessió d’aquest dimarts alhora que rocambolesc i impossible de veure en qualsevol judici ordinari, normal, ha estat quan fins a quatre dels processats han acabat seient al costat del testimoni-perit declarant per fer les seves pròpies aportacions a la qüestió que es tractava. Havia de ser una mena d’acarament. Però ha acabat sent un orfeó coral, en un exemple més que el del ‘cas BPA’ és un judici-circ. Una cosa mai vista i que no té per on agafar-se.
El banc generava un control, una documentació, que permetia reconstruir tots els moviments. De fet, si ara -o des que va esclatar el cas- s’han pogut saber totes les operatives que hi havia ha estat perquè realment existia un control i tot estava documentat. Al cèntim d’euro, si calia
Els processats han arribat a explicat quina era la feina de l’auditor extern -que era el paper del testimoni que declarava- i, més o menys, el soci de KPMG que seia per segon dia a la cadira dels declarants ha hagut d’assentir. Han explicat també els processats amb tota mena de detalls com es feien els controls dels intercanvis de diner en efectiu. I han lamentat que sembli que ara ningú sabia que existia aquesta operativa. Amb la denominació que es vulgui. Però típica, asseguren, d’una plaça financera ‘off shore’ com era l’andorrana. D’un paradís fiscal, vaja.
El soci de KPGM que declarava ha anat insistint que l’operativa de Pallardó com a tal no l’havien analitzat mai perquè no n’eren conscients. Que tampoc eren conscients que es moguessin tants diners. I que, a més, es pensaven que aquestes pràctiques d’intercanvi domèstic. “Que no eren extraterritorials” o, com ha afirmat, “donàvem per fet que era una operativa local, dins d’oficines, no ens constava que fos d’una altra manera”. Sí que ha admès l’auditor, però, que coneixien de l’existència dels intercanvis, dels I+R en l’argot propi de BPA, i que “vam veure que hi havia la capacitat” de controlar la "sortida d’un compte i l’entrada a un altre compte”.
És a dir, que potser a nivell d’extractes no hi havia traça. Però que per qualsevol cosa, el banc generava un control, una documentació, que permetia reconstruir tots els moviments. De fet, si ara -o des que va esclatar el cas- s’han pogut saber totes les operatives que hi havia ha estat perquè realment existia un control i tot estava documentat. Al cèntim d’euro, si calia. I així ho recullen els documents Excel que s’elaboraven per poder filtrar la informació que escaigués en cada moment tal i com han explicat els processats.
I de tots ells, el més espontani i simpàtic, si es pot dir així en el marc d’un judici on 24 persones que sí que tenen clar que existien els intercanvis però es juguen un munt d’anys de presó després d’estar un punt d’anys passant la pena de banqueta i de quedar-se sense feina i sense ‘vida civil’ per una intervenció estatal més que qüestionable, ha estat un comandament intermedi del banc que s’ha referit als intercanvis com “la segona professió més antiga del món”.
En bancari ha recordat que Andorra era una plaça fiscal “discreta”, que aquesta la paraula que ha usat el processat, i en el tracte amb els clients “hi havia necessitat de tenir discreció”. Per això es facilitaven operacions que no deixaven traça aparent però l’entitat bancària sí que assegurava un control justament per combatre el blanqueig i no veure’s embolicat en segons què. Perquè aquesta lluita i la discreció, ha vingut a dir l’executiu bancari, eren “el sant Grial del propi banc i diria que del propi país”.