Hi havia catorze pisos que es posaven en venda. Dos sense cap llogater associat. Aquests han tingut una requesta inusitada. Fins a 48 licitadors hi ha hagut per a un i 33 per a l’altre. Una petita bestiesa si es tenen molts d’altres dels processos d’aquestes característiques -d’habitatges com els de Sant Fèlix al preu dels de Sant Fèlix, pocs, que quedi clar- que es duen a terme. Els habitatges solien anar vinculats o bé a una plaça d’aparcament o bé a una plaça d’aparcament i un traster. Catorze lots amb pis inclòs i sis més que eren locals o trasters solts.
Tot. S’ha venut tot. L’interès ha superat les expectatives. També, és clar, el que s’ha acabat ingressant, per dir-ho d’aquesta manera. L’edifici havia estat embargat al seu dia per MoraBanc. Tots els lots s’han venut de forma individualitzada i la immensa majoria se l’han quedat compradors particulars. Alguns, és clar, els llogaters dels immobles que han fet l’esforç de poder-se apropiar del seu propi pis. Que no és pas evident. Alguns, els que menys. Perquè la resta, en alguns casos també, han estat adquirits per inversors. Algun immobiliari inclòs.
Ara per ara, i aquesta era una de les condicions imposades i deixades clar en el procés de subhasta, els arrendaments s’han de complir. Estaven garantits, vaja. Quan arribin a terme, serà una altra cosa. I s’hauran d’atendre a la normativa del moment. El moment, l’actual, indica que hi ha molt neguit i molta tensió per poder disposar d’un lloc on poder viure. I a un preu assequible. Amb reformes a fer, però els pisos de Sant Fèlix ho eren. O així ha quedat clar. Sant Fèlix ha triomfat. I de quina manera.
Comentaris (5)