Seria, al seu entendre, a l’entendre de l’advocada ara perseguida per la Justícia, una conxorxa entre diferents poders, entre diferents actors jurisdiccionals. Així ho manifesta en el seu recurs d’apel·lació contra la sentència del Tribunal de Corts. La suposada persecució es faria evident a partir de tres casos. Tres fets concrets diferents però que han tingut conseqüències molt diferents per als tres protagonistes que, sobre el paper, van tenir conductes molt similars. Fins i tot en el cas que en va resultar indemne un històric jurista del Principat, amb una intervenció molt més destacada a banda i banda del tauler jurídic.
La suposada persecució es faria evident a partir de tres casos. Tres fets concrets diferents però que han tingut conseqüències molt diferents per als tres protagonistes que, sobre el paper, van tenir conductes molt similars
L’ara condemnada en primera instància va defensar un bon dia el propietari d’uns béns immobles contra la demanda de la comunitat de propietaris. Hi havia pel mig uns deutes. L’home va acabar condemnat. L’advocada va donar per acabada la relació professional i mai més no hauria sabut del cas fins que, anys més tard, la mateixa comunitat de propietaris li va demanar -al despatx pel qual treballava, no pas a ella concretament- si podia reclamar el deute al seu antic client. Més encara, si podia insistir sobre una reclamació que abans ja havien fet altres advocats.
Sent lleial, i davant els dubtes que li suggeria l’encàrrec rebut, l’advocada va demanar a la batlle que portava l’execució d’aquella antiga sentència si hi havia algun inconvenient. La jutgessa va respondre que no hi havia cap mena d’inconvenient i l’advocada va procedir a insistir sobre el deute pendent. Sense més. Es van obrir unes diligències a la lletrada i a la batlle que van quedar en no-res… fins que l’advocada va demanar accedir a la carrera judicial atès que havia superat unes proves que la van deixar en una reserva que en un moment s’havia pogut fer efectiva
¿Resultat de tot plegat? Procés judicial en marxa per un cas que al seu dia ja s’havia donat per mort i condemna penal per ara damunt la taula. Amb elevat risc de quedar-se durant un any i mig sense poder treballar. I això que el Col·legi d’Advocats, l’actual junta, va atorgar a la lletrada la seva empara en entendre que no hi havia anomalia i sí persecució, i que no havia causat cap perjudici. De fet, en aquest sentit, ni la fiscalia no va sol·licitar a l’advocada ni cap multa ni cap indemnització per a la suposada víctima.
Altres casos
La situació contrasta amb dos altres casos. El primer i més antic, el d’un experimentat i veterà advocat, per exemple, que al seu dia va assessorar els treballadors d’un banc en dificultats per fer front als embats de l’administració i, després, va passar a ser l’advocat del Govern. I, ep, aquest no és el problema. La suposada deslleialtat que va arribar als tribunals via querella d’uns antics clients de l’advocat no només no va tenir reprimenda penal, jurídica. Ni tan sols el Col·legi d’Advocats -la junta que hi havia al seu moment- va considerar una falta disciplinària, ètica.
I els fets, pel broc gros, no semblen deixar lloc a dubtes. Assessora els socis d’una empresa sobre la conveniència o no de permetre l’accés a la societat d’un tercer accionista. I temps més tard, el mateix advocat presenta una demanda contra l’empresa en nom de l’home, el tercer en discòrdia, que pretenia entrar a l’accionariat de la firma. Els socis primaris i primers clients de l’advocat van ser els que van presentar la querella criminal contra l’advocat. Però no hi ha va haver ni condemna penal ni sanció col·legial. Res de res.
I el cas més recent és el de la confirmació via tribunals d’una sanció administrativa, disciplinària, del Col·legi d’Advocats respecte d’un lletrat que era assessor d’una societat i de la seva sòcia majoritària. És a dir, de dues parts. I que hauria intervingut en un cas que enfrontava la societat i el soci minoritari. Però soci al cap i a la fi. De fet, també hi havia hagut enfrontament legal entre socis. I l’advocat en qüestió tan defensava la sòcia majoritària com l’empresa, amb l’evident conflicte d’interessos que hi podia haver. Tampoc hi ha hagut repulsa penal en aquest cas. Però sí que hauria advertit l’ens col·legial una falta disciplinària. ¿Resultat? Mil euros de multa i cap a casa.
En fi, tants caps tants barrets. I el barret és més o menys condescendent, amigable, tolerant, en funció de quin sia el cap. La responsabilitat va per barris i en funció de qui és qui. O, almenys, això sembla.