El penúltim capítol de l’enèsima investigació contra BPA és que que la companyia petroliera que al seu dia va avalar nombroses operacions realitzades, entre altres llocs, al Principat, ara reclama danys i perjudicis per aquelles mateixes operacions que va promoure. D’entrada, acusa els seus propis dirigents. Però la Batllia ja s’ha avançat en posar en el mateix sac diversos directius i gestors del banc. Per intervenir en les operacions. Per aprovar-les. Per treballar a l'entitat en fase de resolució, pràcticament.
Les diverses fonts consultades asseguren que el primer que sorprèn és que l'entorn legal que defensa ara suposadament els interessos de PDVSA havia participat anteriorment en l'aval de l’operativa i les actuacions dels dirigents veneçolans contra els quals ara carrega. I dels quals hauria rebut informació confidencial i privilegiada. També havia avalat el mateix equip l’actuació bancària. Ja això fa una mica d’olor. De tuf. Tampoc no sembla gratuït que qui va ser el principal mandatari de PDVSA quan la petroliera va operar -directament o a través de filials degudament acreditades i movent la seva caixa A, res de B o C-, Rafael Ramírez, sigui el principal rival de Nicolás Maduro en una eventual pugna ‘chavista’ per mantenir-se al capdavant de la nau veneçolana.
De fet, quan més força ha agafat Ramírez com a candidat dels mateixos ‘chavistes’ per desbancar un fora assenyat Maduro, és quan aquest sector més radical dels seguidors d’Hugo Chávez ha començat a disparar a tort i a dret contra els qui havien estat no només companys i aliats. També carn i ungla. Un dels principals dards enverinats s’ha disparat contra el cosí de l’esmentat Ramírez, un Diego Salazar, empresari, que, efectivament, va tenir vincles comercials amb BPA. Tampoc no passa per alt a les fonts consultades que hagi coincidit l’actuació del ministeri públic veneçolà -no pas gens polititzat, ni un bri- amb la ‘gira’ feta per la fiscalia andorrana. Només pensar entre una col·laboració entre les dues acusacions públiques, mantenen les fonts, hom agafa mal de queixal. Per no dir una altra cosa.
Les transferències que van arribar a Andorra procedien de bancs de primer ordre internacional i les ordenaven solvents empreses auditades per consultores de primer ordre
I amb tot, va ser PDVSA que ara acusa -encara que sigui sota el paraigua de l’acció civil- qui va certificar cadascuna de les operacions que es van fer a BPA. De fet, segons diverses fonts, en la documentació que obra o almenys obrava en els arxius del banc ara en resolució hi havia una extensíssima ‘col·lecció’ de paperassa acreditant els acords dels consells d’administració de les empreses públiques veneçolanes que avalaven els negocis o les operacions que, en part, acabaven al Principat. PDVSA, com la seva filial PDVIC, van ser auditades per consultores de primer nivell. Ja fos KPMG, ja fos PricewaterhouseCooper’s.
Més enllà que ja al seu tant la Batllia, en primera instància, com després el Tribunal de Corts, de manera ferma, van deixar sense efecte les mesures cautelars d’embargament dels comptes de les persones veneçolanes en considerar que no hi havia suficients indicis delictius per mantenir aquells bloquejos, està clar que tots els pagaments que aquestes persones van rebre procedien d’empreses sotmeses a auditories de companyies internacionals de primer nivell. I les transferències que es van fer a BPA es van realitzar a través de bancs internacionals amb uns nivells excelsos de compliment de normatives d’allò més rigoroses.
¿S’imaginen que de cop i volta Odebrecht i els seus satèl·lits, que també havien operat a BPA o Crèdit Andorrà, ara passessin a acusar per allò que suposadament ells mateixos havien dut a terme i havien acreditat degudament? ¿S’imaginen que Gao Ping de cop i volta acusés ara a Rafael Pallardó i, de passada, aprofités per fotre estopa a BPA? Doncs això seria, salvant les distàncies, una mica el que passa amb PDVSA, que reclama uns 2.000 milions d’euros pel perjudici que li va causar allò que va promoure. Ben bé el món al revés. Lamenta allò que va promoure. Per interessos polítics. Per interessos jurídics. Per un embolic amb el qual algú pretén sucar-hi pa o buscar-hi petroli. Una altra cosa és que n’hi trobin.