Tots dos han estat escollits conjuntament pels responsables comunals i per la comissió de festes per rebre un reconeixement que, però, es fa extensiu a tots els padrins de la parròquia. Així ho ha apuntat el cònsol menor, Xavi Fernández. “Volem agrair la seva trajectòria, el que han fet pel poble i la saviesa que han transmès als joves i el treball pel país”, ha explicat durant l’acte.
Tant Cases com Rossell han rebut un ram de flors i una placa commemorativa de l’homenatge. I no han amagat que estaven emocionats. Ell ha admès estar “content pel fet que s’hagi pensat en mi i en el que he fet per Encamp”. Ella ha assegurat que “m’ha agradat molt; és una cosa molt maca, tot i que sempre fa una mica de vergonya”.
La Maria, com s’ha dit, és molt coneguda a Encamp. Durant més de 45 anys va fer de dependenta a la farmàcia -llavors l’única- del poble. Andorrana i encampadana tant “per part de pare com de mare”, ha recordat una altra època on tocava, sempre, estar al peu del canó. Fos pel que fos. “Abans, obríem la farmàcia fins i tot si el que necessitava qui et trucava era un xumet”, ha rememorat. No van ser poques les vegades que li va tocar fer-ho, fos per aquest objecte o per altres productes farmacèutics. I, ha destacat, “sense equivocar-me mai”.
Per la seva banda, Cases també va treballar durant gairebé tota la vida al poble. En diferents oficis, això sí. Va fer de pagès (encara ho fa a l’hort al qual va de tant en tant), però també de botiguer i de sastre. Ara bé, no ha amagat una certa pena pel fet que l’Encamp que ell va conèixer ha canviat en excés. “Ho ha fet no un 100%, sinó un 200%”, ha afirmat. En aquest sentit, s’ha mostrat crític amb el fet que “abans era molt bonic” i, ara, en canvi, “s’ha fet molt gran, potser massa”.
Per això, no ha tingut pèls a la llengua per afirmar que “abans Encamp m’agradava més”. També si es parla amb un tarannà més social. Llavors, ha recordat, “ens coneixíem tots i érem com una família i això s’ha perdut”.
Comentaris