També mirant d’eliminar mínimament els efectes de la dana hi ha una estudiant andorrana establerta a València. Jèssica Núñez Alonso hi estudia Ciències del Mar. Aquestes dies, però, el mar malauradament és a dins les cases i el fang ha destrossat llars i s’ha endut vides. “És una situació molt dura de viure i de veure.” Amb tot, sempre hi ha lliçons positives: “Realment considero i puc veure que la solidaritat de les persones és el pilar fonamental de la situació. Trobes ajuda de qualsevol. La gent té bondat a dins. Quanta gent es pot arribar a moure per necessitats d’altres!”
La Jèssica viu als afores de València en sentit oposat on la dana va fer tot el mal que va poder i més. Suspeses les classes a la universitat, van formar una mena de comboi humà -són set persones, nois i noies que s’han conegut per diverses vies indirectament relacionades amb la universitat- que s’ha decidit a anar a ajudar als punts de més complicat accés. A portar-hi subministraments o a treure aigua i fang de dins les cases. “N’hi ha que encara estan inundats. Fins a dos metres. Pisos on ni tan sols no ha quedat rastre de la cuina”, explica aquesta estudiant de Ciències del Mar.
Marc Font és pilot d’enduro però, sobretot, és fill de casa Pirot. El van contactar des de València sabedors que a casa tenien màquines. Ho van estar comentant entre la família i li van donar el vistiplau per poder agafar una excavadora de 20 tones i una altra de 8. Juntament amb el seu germà Miquel treballen des d’aquest dijous a Massanassa. Hi faran jornada aquest divendres i demà dissabte, encara. Han aprofitat alhora la seva afició a les motos per baixar-hi ‘màquines’ d’enduro. És l’únic vehicle que serveix per desplaçar-se per damunt el fang que es comença a endurir.
CATARROJA I MASSANASSA
La Jèssica i els seus companys van caminar una hora i mitja dilluns fins a trobar el lloc on volien actuar. Van trigar tant per la dificultat d’avançar i pel carregament que duien a l’esquena. Hi duien tot el que se’ls va ocórrer. “Portàvem aigua, entrepans fets, necessitats bàsiques. Gasses, ‘betadine’, alcohol, tiretes, aigua oxigenada. Una mica variat.” Explica aquesta jove estudiant que “hem aconseguit donacions”, de familiars, d’amics, i busquen allà on troben els productes que els hi demanen.
El primer dia van fer cap a Catarroja. Van passar per diferents cases per demanar que els calia. Van fer com una mena de comanda i veient que dins el poble encara es podia circular, o que hi havia els mitjans de distribució muntats per fer-ho, van passar el llistat als encarregats del repartiment i van decidir que a Massanassa la situació era pitjor i potser hi farien més falta. Això sí, el primer dia, a Catarroja, ja es van fer un fart de treure aigua i fang.
“Vam estar a una casa molt afectada ajudant una senyora. Trenta persones vam estar més d’una hora per treure tots els mobles que estaven completament inundats.” És el dia a dia de centenars de persones, milers. Tant dels afectats, de les víctimes, com dels voluntaris que han esdevingut esquadrons de solidaritat. La Jèssica, com tantes altres persones, van “equips ‘a full’”. Això vol dir “mascareta doble o triple, pantalons i jerseis de màniga llarga malgrat que fa molta calor i botes amb cinta americana perquè no ens entri aigua”. Perquè sovint cal posar-se dins de bassals immensos.
A Massanassa hi han anat portant allò que no hi havia tant als punts de recollida de material. Roba interior, per exemple, en manca. Productes alimentaris i d’higiene sempre són benvinguts. I treure aigua i fang. No s’acaba. La Jèssica diu amb fermesa que no es vol posar a valorar els polítics. Parla d’ideologies, és clar. Perquè sobre la gestió ho té clar: “S’ha gestionat fatal. S’ha donat molt poca importància a totes aquestes persones que viuen en aquests pobles. S’ha trigat molt a tenir-les en compte.” I encara sort de la mobilització ciutadana. Des de qualsevol racó del món.
Aquest dijous treballant a Massanassa, la Jèssica no era pas conscient d’altra ajuda andorrana. Fins que va veure treballar una excavadora que lluïa bandera tricolor. Era una de les dues màquines que hi han baixat durant uns dies els germans Font. En Miquel i en Marc han quedat impactats de la devastació que s’han trobat. Retiren tones i tones de fang, de ferralla, i encara en queden tantes o més. “Està tot devastat.” I terrenys immensos convertits en ‘cementiris’ de cotxes. “S’hi amuntega tot.”
En Marc Font, després de la primera jornada de feina de les tres que tenen previst de fer a les ordres de l’exèrcit espanyol, explica que “hi ha moltíssima gent ajudant”. I relata “casos de gent una mica impactants. Gent que porta molts dies dormint al cotxe per estar aquí ajudant. I després hi ha esquadrons de l'exèrcit, de la policia nacional, de la guàrdia civil, de la UME, de bombers, que també estan ajudant. Mà d’obra, vaja, peons.” Allò que tant s’ha dit aquests dies: el poble salva el poble. Però com n’és de dur veure la devastació. Viure-la ja és inexplicable. Un drama.