És així i no podia ser d’altra manera, que el Tribunal Constitucional (TC) ha hagut d’admetre i declarar la vulneració del dret a un judici de durada raonable. Vaja, que la dilació de la Batllia en el procés de separació i divorci formalment engegat el juny del 2015 és manifestament indeguda. Que s’ha passat tres pobles (i nou anys) la Batllia per (no) resoldre. Vaja, que el jutge civil en qüestió ni tan sols es va dignar a respondre encara en una petició feta el 10 de maig en relació al fet de demanar-li que es mullés d’una vegada. Res de res.
Tot es va iniciar el 3 de juny del 2015 quan el cònjuge de l’ara recurrent en empara va presentar una demanda de separació en què sol·licitava la dissolució del règim econòmic matrimonial i l’assignació de l’ús del domicili conjugal
Tot es va iniciar el 3 de juny del 2015 quan el cònjuge de l’ara recurrent en empara va presentar una demanda de separació en què sol·licitava la dissolució del règim econòmic matrimonial i l’assignació de l’ús del domicili conjugal, atès que ella l’havia abandonat, perquè ja disposava d’un altre habitatge. Quinze dies després, la recurrent es va oposar per escrit a aquestes peticions i, al seu torn, va sol·licitar la separació, l’assignació del domicili conjugal, l’ús del vehicle, una pensió d’indemnització de 5.000 euros mensuals i una indemnització per treball de 446.561,60 euros, que s’especificaria un cop coneguts els beneficis de la societat del cònjuge pels exercicis 2014 i 2015.
El 15 de juliol del 2015, les parts van presentar les seves respectives al·legacions, així com els seus mitjans de prova. I res de res. Fins que el 26 d’abril del 2022, la recurrent va demanar al batlle que eliminés els obstacles per tal que es finalitzés la pràctica de les proves el més aviat possible, es tanqués aquesta fase del procediment i s’emplacés les parts per tal que presentessin les seves conclusions. Silenci absolut. I fins al 10 de maig del 2024 que va tornar a demanar per la qüestió i ja farta el 7 de juny va acudir al Tribunal Constitucional. Que ara sí que s’ha pronunciat.
I ho fa amb claredat i a favor de les pretensions de la dona, és clar. En aquest cas, diu la sentència ara dictada, “el procediment de separació matrimonial en qüestió no comporta cap complexitat particular, no hi ha cap element que posi en dubte l’actitud de les parts, i la durada del procediment que està pendent des de fa nou anys, sorgeix únicament, com també assenyala el ministeri fiscal, de la manca d’acció i de reacció dels tribunals”. “D’això se’n deriva, per consegüent, la vulneració del dret de la recurrent a un judici de durada raonable, reconegut a l’article 10 de la Constitució.” En conseqüència, no només es dona la raó a la recurrent sinó que se li reconeix “el dret a obtenir una indemnització per raó de la dilació indeguda que podrà demanar davant la jurisdicció ordinària”. Ah, i que se la divorciï ja, que la Justícia va tard.