Santiago respon el telèfon satisfeta, i no és per menys. Primera obra de teatre llarga escrita en solitari, primera vegada que es presenta al premi i triomf! “Hi ha un punt de reafirmació, que el que faig ho estic fent bé i que he de seguir per aquest camí”, explica, assegurant que el reconeixement li ha donat un plus de “tranquil·litat”. A banda del prestigi, “jo sabia dins meu que l’obra estava ben escrita, però no és igual que ho pensi jo o gent del meu cercle proper o que ho pensi un jurat professional i d’aquesta envergadura.”
‘El silenci’ va començar a gestar-se després de la pandèmia. Amb la caiguda “abismal” del ritme de feina al sector artístic, Santiago va tenir necessitat d’escriure i va optar per inscriure’s a un curs d’un any a l’Obrador de la Sala Beckett de Barcelona per aprendre dramatúrgia. I allí va començar tot, si bé han passat dos anys fins que ha decidit presentar-se al premi.
“És una bèstia de premi, molt conegut, i la meva professora de dramatúrgia em va animar molt. Cada tres o quatre setmanes em deia que m’havia de presentar i al final vaig decidir seguir el seu consell i a veure què passava”, relata, assegurant que “li agraeixo molt perquè jo segurament m’hauria presentat només a premis més petits”.
La peça proposa reflexionar sobre el pes del silenci i com aquest afecta els vincles, sobretot i en aquest cas, els de l’heroïna que va a la recerca de la veritat de la memòria democràtica. I què n’ha dit el jurat? Doncs que és una obra que destaca “per la seva complexitat simbòlica, l’ús de recursos estilístics com les ombres i la construcció de personatges profundament afectats pels secrets familiars i les conseqüències de les seves decisions”. I afegeixen: “‘El silenci combina un estil poètic i carregat de tensió amb una trama que atrapa el lector en un món de misteri i dilemes ètics, la qual cosa el fa una obra de gran qualitat literària”. En global en van valorar positivament “la riquesa dialectal, els diversos punts de vista que donen veu a diferents generacions sense prejudicis de gènere, la connexió entre passat i present per imaginar un futur, el joc dramatúrgic sensible i màgic i el fet de fer-nos de mirall, també, amb les nostres passions moralment més dubtoses”.
FUTUR
I a partir d’ara què? “El que m’agradaria és que l’obra es pogués produir i jo actuar-la”, reconeix. Evidentment poder anar a buscar finançament amb un premi com el Born sota el braç segurament obre moltes més portes perquè a més, ‘El silenci’ no és una obra de format petit. Al contrari. “Hi ha més de sis actors en escena”. Santiago reconeix que dos dies abans que l’avisessin que havia guanyat el premi justament parlava amb una amiga de les dificultats de poder produir-la. “Li vaig dir que la deixaria al calaix fins que tingués 40 anys i prou diners per produir-la, però al cap de dos dies em van dir que havia guanyat! Potser és una senyal que això realment ha de ser produït ara.”
Aquí, òbviament, pesen els orígens i no amaga que “seria molt interessant fer una coproducció”, però de moment no hi ha res parlat. “Estic escoltant tothom i disposada a rebre qui vulgui contactar-me”, exposa. L’obra està situada en territori andorrà, “parla de temes transversals però també són andorrans”, per la qual cosa creu que “seria molt interessant que des d’Andorra s’hi apostés”.
Mentre ‘El silenci’ no sigui una realitat, si els han entrat ganes de conèixer més a fons Elena Santiago i les seves qualitats artístiques, els pròxims 16 i 17 de novembre la podran veure a la sala Feréstec d’Escaldes amb el muntatge ‘Nua’. N’és l’autora i també la protagonitza a sobre l’escenari.