Prehistòria, romans i pastors contemporanis

La Ruta dels Orris d’Encamp amaga una gran quantitat de restes patrimonials que permeten comprendre com vivien els avantpassats dels actuals habitants del Principat, i la cirereta del pastís la posa el dolmen del Cubil, únic al país

Una casualitat que potser no és tanta. Així comença la història del que avui ja s’afirma que és l’únic dolmen del país: el del Cubil. Descobert el 2018 gràcies a una foto aèria de l’equip d’arqueòlegs que treballaven en la Ruta dels Orris i que buscava “algun element potencial, alguna mena de cabana”, entre Emportona, el Cubil i Encernera, que permetés excavar i vincular-ho. I allà va aparèixer “un cercle que cantava molt” i que ara es confia que doni més informació de com era la vida del megalític. Però les muntanyes encampadanes amaguen molts més secrets: s’han trobat també restes romanes i orris més contemporanis. Tots ells tenen quelcom en comú: els utilitzaven pastors.

La visita sencera, difícilment es pot fer en un sol dia, perquè el recorregut de punta a punta, de Grau Roig als Cortals, no és evident, i menys a peu i menys amb infants. Però el Funicamp és una bona ajuda per estalviar-se algun tros i sinó, sempre hi ha l’opció d’anar-ne fent etapes.

Els periodistes, de tant en tant privilegiats, hem tingut l’ocasió de visitar el túmul del Cubil, que sota seu amaga el dolmen (ara un grapat de pedres que sense les explicacions d’un didàctic arqueòleg, com és Joan Font, potser es van difícils d’interpretar) i veure també la combinació d’orris no reconstruïts, com el d’Enradort, amb un de refet, ni que sigui en part, com el d’Emportona. L’excursió amb 4x4 ha fet més fàcil els desplaçaments.

Des que el 2004 es va començar la recerca a l’ara coneguda com la Ruta dels Orris, les troballes han estat nombroses i han permès traçar el camí de l’evolució dels habitants d’aquestes terres, principalment pastors

Escoltar Font parlar de les troballes desperta interès a qualsevol. Ens situem a la prehistòria, “però eren pastors”. En un dolmen d’aquestes dimensions (13,5 metres de diàmetre), sembla que hi hauria d’haver enterrades diverses persones, de fet, era el més habitual en aquest tipus de monuments funeraris. “Si només hi hagués una persona, hauria de ser algú molt important”, reflexiona Font. I la cònsol d’Encamp no ha dubtat a posar-hi una hipòtesi: “Un cònsol d’Encamp!”, ha bromejat.

Des que el 2004 es va començar la recerca a l’ara coneguda com la Ruta dels Orris, les troballes han estat nombroses, “una recerca important”, i han permès traçar el camí de l’evolució dels habitants d’aquestes terres, principalment pastors. De totes les èpoques, però pastors que a l’època de bon temps abandonaven les zones més baixes i pujaven cap a les muntanyes a buscar els recursos que necessitaven. “Cal potenciar-ho perquè és un bon recurs per al país”, adverteix l’arqueòleg, que a més posa en rellevància el fet que es poden anar traient bocinets de cada època: A Encenrera hi ha restes d’ocupació romana, a Emportona restes prehistòriques del 3000 abans de Crist i vestigis de cabanes més modernes. Què més volen?

 

Vist el dolmen i imaginant què en podrà sortir dels possibles enterraments que hi hagi, toca tornar agafar el cotxe i dirigir-nos cap al sector dels Cortals. Caminadeta d’uns 10-15 minuts i primer topem amb l’orri d’Enradort. Sense reconstruir. Ja els asseguro que sense un expert a la sala, cap de vostès hauria dit mai que aquelles pedres tenien una forma i sentit determinat. Però no pateixin, un dels projectes futurs és que hi acabin havent plafons informatius al llarg de la ruta per tenir el màxim d’informació i fer-se una idea d’aquells punts que queden més ‘dissimulats’.

“Cal potenciar-ho perquè és un bon recurs per al país”, adverteix l’arqueòleg

Finalment, Emportona. Una altra petita joia del patrimoni rural. Una cabana reconstruïda al segle XIV, però on s’aprecia la superposició de construccions d’altres èpoques que Font reconeix que “fa complicat de llegir” el jaciment. Un jaciment amb rellevància, perquè “és una cabana enorme, amb dues habitacions, jo no havia conegut mai res igual”, admet l’expert. Perdura fins al segle XVII i quan s’abandona se’n construeix una altra a pocs metres, “amb parets més mal fetes i més estretes”. Potser ja no passaven tant de temps en aquests espais, apunta Mas. Però Font també detalla que les restes “quadren” amb un estudi de l’Olivier Codina sobre el règim jurídic dels orris: “quan les cabanes deixen de ser comunals i es lloguen, la gent ja no les cuida tant”.

La cirereta d’aquest jaciment, però l’hi van posar unes fulles de sílex “enormes” i ceràmiques prehistòriques. Bonell s’interessa per on són les eines i Mas la tranquil·litza: “Tot és a Patrimoni, a sota del seu despatx, que al comú complim els protocols i no ens quedem res!”

Conclusió, segurament en època neolítica ja hi havia un orri! Casualitat que en època moderna es fes al mateix lloc? Bé, si la ubicació és bona, és pla, domines tota la vall, tens aigua a prop i quedes arrecerat del vent... doncs tothom hi devia veure el lloc idea.

Després de tot això, qui es mira amb els mateixos ulls les muntanyes que ens envolten? Que els han quedat més ganes de descobrir secrets dels nostres avantpassats? Facin la Ruta dels Orris. O millor, qui ho diu que en alguna de les recerques que s’estan fent no torna a jugar-nos a favor la casualitat (no tant fortuïta) i apareix alguna altra resta?

Comentaris

Trending