La vista, sessió rere sessió, amb aturades per solventar elements de la instrucció i per aclarir dubtes irrisoris que la fiscalia, per exemple, pretén usar per mirar de justificar la intervenció d’un banc, l’empresonament durant dos anys d’un bancari i l’acusació associada a anys de condemna i fortes multes a més d’una vintena de treballadors de l’entitat bancària, com més passa més evidencia un surrealisme alarmant.
Aquest dimarts, la vista ha estat tres hores en l’aire per tal de decidir com s’incorporaven a la causa nous informes. Suposadament, això s’hauria d’haver fet en fase d’instrucció. Però ara una part, ara l’altra -fins i tot la representació del Govern en tan què actor civil particular-, les interrupcions són constants. I després el fiscal s’enganxa a minúcies aparents per rascar algun que altre retret ja sia a BPA, ja sia a alguns dels seus integrants.
Alberca demana sobre el mateix i ara fa dies que insisteix i insisteix sobre els detalls, sobre els apunts, sobre les apreciacions que uns advocats espanyols, en tan què consultors jurídics, legals, de Banco Madrid i BPA, van formular en el marc d’un informe
Fins i tot aquest dilluns el president del tribunal, Enric Anglada, reconeixia aquest dilluns que una pregunta d’Alberca, una de les moltes que fa sobre el mateix, havia “descol·locat tothom”. El fiscal general s’interessava per una qüestió esdevinguda el 2016. “És que em demana per una cosa posterior a la intervenció”, va recordar Miquel. “Ja ho sé”, respondria Alberca. I al final es va haver de refrescar la memòria a l’acusador públic que li demanava per quelcom que hauria pogut passar estan empresonat l’avui declarant.
Miquel mira de respondre, evidentment, a allò que li convé i com li convé. Però tot sovint ha de tornar a repetir allò que durant molts dies, abans de les vacances estivals, ja va exposar davant el tribunal. Alberca demana sobre el mateix i ara fa dies que insisteix i insisteix sobre els detalls, sobre els apunts, sobre les apreciacions que uns advocats espanyols, en tan què consultors jurídics, legals, de Banco Madrid i BPA, van formular en el marc d’un informe que sembla que sigui el terror de les nenes i l’origen i justificació de tots els mals que haurien portat BPA al clot.
“És tan rebuscat… jo intento entendre les preguntes però…”, diu en més d’una ocasió Joan Pau Miquel, que igual com el seu advocat, miren d’anar colant entre declaració i declaració, entre passos que dóna la fiscalia i la representació lletrada del Govern, elements que refermen allò que mantenen: la seva plena innocència i el respecte ineludible a la normativa andorrana en matèria bancària. Aquest dilluns, Miquel remarcava que entre altres informes i resolucions ‘sobrevingudes’ hi ha la del SEPBLAC.
La decisió de l’organisme espanyol de prevenció del blanqueig que després de sis anys ha tancat una investigació sobre Banco Madrid, que al seu moment va avalar en certa manera la seva intervenció després que s’hagués intervingut BPA. Aquella investigació s’ha tancat en fals. O dit d’una altra manera, sense cap sanció a la filial espanyola de BPA i deixant clar que, malgrat algunes deficiències de control, el banc no era, ni de bon tros, una màquina de rentar diners.
Aquella decisió referma la idea, i així ho han mantingut diversos mitjans de comunicació espanyols, que es va fer una mena d’‘akelarre’ al tomb de l’entitat bancària andorrana -i la seva filial- per mirar de justificar la mare de totes les batalles contra l’independentisme català. I després ha resultat que tot plegat ha quedat en no res. No hi havia cap element en relació amb el funcionament de Banco Madrid que tingui rellevància penal, ha conclòs el SEPBLAC en una resolució que no es pot contradir, contra la qual no es pot recorre, a no ser que la fiscalia espanyola considerés que aquella decisió s’ha dictat amb prevaricació d’alguns dels funcionaris que han participat en ella.
Però Alberca insisteix i insisteix. Amb preguntes que acaben sent freqüents. I reiteratives. Rasca on pot i el que pot. Però ni els advocats de la defensa ni els processats acaben de veure l’estratègia de l’acusador. ¿Potser guanyar temps esperant un canvi de temps a l’Estat espanyol i que algú dicti alguna condemna que pugui aprofitar per fer veure a Andorra que tot era molt dolent? ¿Qui sap si derrotar per cansament els acusats? ¿O potser a partir de minúcies intentar fer veure que tot plegat era una muntanya de caos i destrucció?
“La pregunta és”, sol dir Alberca després de fer apreciacions personals i d’intentar extreure conclusions amb les qual mira de sostenir la seva acusació. “Ja li he dit moltes vegades”, tot sovint recorda Joan Pau Miquel. I fins i tot el seu advocat ha d’acabar alçant la mà per fer una aportació que el tribunal sol acollir amb condescendència. “El declarant ja ha explicat aquestes circumstàncies i no ho tornarà a fer.” Però res. Alberca dóna un tomb més. I torna a les seves preguntes. Freqüents, reiterades, pesades. Un antídot contra l’insomni. Un dard per a la paciència.
Comentaris (9)