Són plaques de vidre del fons Areny-Plandolit -d’en Ramon en aquest cas- sense cap mena de referència. Això sí, se sap que els retrats serviren a mode de foto de passaport. Per als salconduits. Els documents que les autoritats franceses de comú acord amb les andorranes van decidir emetre per facilitar l’entrada d’aquells que fugien de la guerra. Per molt que s’ha intentat localitzar documentació que es pogués associar amb aquelles persones retratades, no hi ha manera. I des de l’arxiu treballen per mirar de rescatar de l’oblit aquelles dones i aquells homes que al seu dia es van retratar al tomb de la plaça de l’antic comú.
La ubicació exacta de l’enquadrament de la foto depenia d’on hi hagués l’ombra. I sempre que es pogués, és clar, buscant un fons blanc a la façana de Casa Rebés. I si no hi havia més remei, dins de la farmàcia. Hi ha plaques amb una sola persona, amb dos, amb tres. Potser fins i tot en què apareixen vuit persones. D’un mateix grup o sense cap mena de coneixença entre ells. Depenia del dia. Del nombre de refugiats que haguessin arribat aquella jornada a Andorra. La foto de carnet per un salconduit que podia representar una mena de salvavides. En tot cas, t’atorgava l’estatus de refugiat de guerra. I accedir a França era, salvant les distàncies, (una mica) més senzill.
LA GUÀRDIA MÒBIL
Els salconduits no només acreditaven ser un refugiat de la guerra espanyola que havia passat per Andorra. També era una mesura de control d’aquella població flotant que arribava al Principat de pressa i corrent. Amb l’arribada de la guàrdia mòbil francesa comandada pel tinent coronel René Boulard a final del setembre de 1936 es va instaurar un control més exhaustiu. La petita Andorra no es podia omplir de refugiats ni de subjectes que suposessin un perill per a la sobirania del Principat.
D’aquí que es va instaurar la necessitat de presentar-se a les autoritats de control perquè s’expedís el certificat. I d’aquí, també, la intervenció del fotògraf. L’Arxiu Nacional conserva les esmentades 2.600 plaques de vidre. Quantes persones exactament van ser retratades no s’ha calculat del tot. Només que de mitjana fossin tres per placa serien força més de les anunciades 5.000 o 5.500. En tot cas, els conservadors de l’arxiu les han anat digitalitzant totes. I més aviat que tard la idea és abocar-les a la pàgina web. Oferir-les en línia. I intentar posar nom als refugiats sense identificar.
Alguns apareixen amb roba militar, pocs; d’altres amb insígnies com a sanitaris de la República. Hi ha de tot. Els perfils de les persones retratades són molt heterogenis. Prou que ho saben tant l’arxiver fotogràfic Isidre Escorihuela com l’historiador Pau Chica. El primer s’ha repassat una per una les plaques de vidre. L’altre coneix com pocs l’impacte de la guerra civil espanyola a Andorra i ha estudiant força detalladament tota la qüestió dels refugiats. Fins a calcular en la seva recent obra ‘magna’ en la matèria (‘Andorra i la Guerra Civil Espanyola’) que per Andorra deurien passar unes 17.000 persones fugint del conflicte bèl·lic. La immensa majoria hi van passar de pas.
Chica recorda que els militars francesos donaven un parell de dies, tres com a molt de coll als refugiats perquè abandonessin el territori andorrà en direcció a França. Sortosament, en moltes ocasions eren flexibles. Especialment a l’hivern. Les condicions climatològiques no feien evident poder continuar la marxa Andorra la Vella amunt. Quan la guàrdia mòbil francesa es va instaurar al Principat, una de les principals onades de gent que marxava a l’exili ja s’havia viscut. Potser aquells primers mesos de guerra van passar pel país 3.000 persones.
Normalment haurien estat famílies senceres de territoris propers a Andorra i de cert poder adquisitiu que veient la maltempsada van agafar els trastos i van tocar el dos. Però aquests exiliats més primerencs no quedarien retrats per les plaques dels fons Areny-Plandolit. És ben cert, però, que els retrats, tot i ser molt heterogenis, permetrien situar les onades de refugiats i la seva tipologia. Hi ha algunes famílies senceres, poques. I no és el mateix els homes de l’inici, que marxen per evitar possibles represàlies, que els homes que es retraten ja ben entrada la guerra. Llavors són homes joves en edat de ser mobilitzats i que deserten perquè no volen anar al front.
La varietat és molt gran. I a banda del fet que tots aquells que van ser captats al tomb de Casa Rebés eren refugiats, homes i dones que fugien d’una guerra, els uneix encara avui un element clau: tots són anònims. I no n’hi ha cap informació. Zero. Totes i tots ells, rere aquells objectius mastodòntics de l’època, aquells posats que havien d’allargar-se una bona estona, guardaven una història concreta. I estaven a punt d’obrir una aventura. De fet, un altre fons, el de Narcís Casal, permet en algunes ocasions, comptades, descobrir alguna imatge d’aquell que ha estat retratat a Andorra la Vella passant alguns dies després pel port d’Envalira. Rumb a l’exili.
Ara es tracta de posar-hi nom i cognoms (la família Faus originària de Guissona hauria localitzat dos parents, per exemple). I si pot ser alguna cosa més, millor que millor. Prou que ho saben l’Isidre i el Pau. Més sovint del que sembla, la Història en majúscula s’escriu, es fa, a partir, per exemple, de plaques de vidre mig oblidades i aparentment innocents.
IMATGES: FONS ARENY-PLANDOLIT / ARXIU NACIONAL D’ANDORRA