Reportatge

La policia després d’en Pozo

Sentit i commovedor adéu a l’agent mort de manera tràgica dilluns al vespre, un funcionari que els seus companys recorden com algú “entranyable” i “bona persona com ell sol”

28/06/2023 (16:36 CET)

Havia fet de la seva feina, de la seva tasca policial, íntimament lligada al tracte de proximitat, a estar a prop del ciutadà, al carrer, la seva vida. Fins dilluns. La policia encara viu commoguda després de la mort de Francesc ‘Cisco’ Pozo Sánchez. I aquesta commoció s’ha notat i de quina manera en el seu comiat. En el seu últim adéu a l’església de Sant Pere Màrtir. Els companys li han retut tots els honors i més. “S’ho mereixia”, deien uns. “El trobarem a faltar tots i cadascun de nosaltres”.

En formació i degudament uniformats, amb el director, Bruno Lasne, al capdavant però també saludant com el qui més, s’ha rebut el fèretre amb les despulles de l’agent major que prestava servei els darrers temps al servei local d’Andorra la Vella i que feia molts serveis directament vinculats a la Seu de la Justícia. D’aquí que hi hagi hagut una nombrosa representació d’aquest col·lectiu en el funeral. De fet, Pozo era un home molt estimat. I molt conegut. Tots els cossos i departaments de l’administració, d’una manera o altra, han estat representats a la missa funeral.

Desenes de funcionaris de policia, alguns fent-li el passadís d’honor, d’altres al tomb de la plaça de l’Església, han format, han fet la salutació de rigor. Tots uniformats. En sepulcral silenci i molta emoció. De fet, ha estat només passar el fèretre la porta del temple que han començat a caure unes quantes gotellades que han anat a més. Com si Sant Pere, el de cel enllà, també hagués decidit afegir-se al dol. Als plors. Perquè una vegada ja el fèretre dins l’església, i amb la impossibilitat que tots els presents poguessin accedir dins de la nau eclesial, les abraçades, els caps cots, les llàgrimes que regalimaven en més d’un pòmul. “El Pozo era el Pozo.”

La mort d’aquest agent major de 56 anys ha consternat durament el cos. “Excepte, potser, els deu o dotze últims funcionaris que s’han incorporat al cos, la resta tothom el coneixia. És una pèrdua tant dolguda…”, lamentaven molts. Lamentaven, de fet, tots. Incorporat al cos al 1992, havia fet tota la seva carrera a patrulles, parlant planerament. I a patrulles és a la primera àrea per la qual passen tots els policies. Per tant, Francesc Pozo ha vist passar tots els policies que s’han incorporat al cos les darreres tres dècades.

“La policia és la policia, però és que gairebé era la policia i el Pozo. Era un tio entranyable. Amb el seu caràcter i el que vulgueu, però ens l’estimàvem tots”. I no només s’ha evidenciat durant el funeral. Durant els moments previs. Amb les paraules durant la celebració exequial. L’homilia de Jaume Soy. Des de dilluns a la nit, dimarts al matí per a la immensa majoria, la policia viu en una altra malaurada dimensió. “Seria com fos. Però era bona persona com ell sol. Ens l’estimàvem tots.” I ara, la policia enceta el camí després d’en Pozo. Una pèrdua irreparable. Trasbalsadora.

Etiquetes