Joan Peruga arriba a les portes de Sant Jordi amb llibre nou sota el braç. Després de ‘Shanghai Andorra’, confessa que va estar valorant donar forma a tots aquells textos que té a mitges en alguna carpeta de l’ordinador perquè “ja no sé viure sense escriure”, però per què posar-se a parlar de les urbanitzacions que van proliferar a Catalunya els anys 70 i 80 si del que realment li venia de gust escriure era de les experiències viscudes durant 25 anys acompanyant la seva dona en el periple d’hospitals i consultes mèdiques: “Moments de molt dolor i també de complicitat i d’humor, d’humor que et salva, també d’amor, de projectes acabats i altres esguerrats i d’esperances”. Això és el que li omplia el cap, “potser ho necessitava i segurament m’ha anat bé”.
I coincidint amb els deu anys de la publicació, per part de la seva dona, Pilar Burgués, de ‘Flaixos de llum blanca’, una narració colpidora de la malaltia en primera persona, i els 20 anys del trasplantament que li van fer a l’hospital Clínic, “que va ser una fita, una pedra mil·liar que ens va marcar la vida”, ha trobat el moment de donar-ne la seva visió, “el que recordo”. “No tenia cap pretensió, no pensava fer una reivindicació del paper dels cuidadors, però quan vaig acabar la novel·la em vaig adonar que els cuidadors, aquella gent que jo m’havia trobat pel camí, els altres sentinelles, com jo els anomeno, havien ocupat la part central del relat”. I en un moment d’escriptura de “contenció, brevetat i precisió”, ha considerat que no calia emfatitzar i ha fugit del “cuidador o la solitud del cuidador” i ha trobat la precisió del sentinella pel titular. “Ho reclamava i m’agrada molt. Ho he ‘petat’”, bromeja.
RECORDS COMPLICATS
A través de la ficció ha trobat “un vel balsàmic” per poder exposar la realitat. No hi és tot, “inconscientment vas marcant un límit, no pots posar coses més enllà del que pugui ser suportable per al lector”, però deu n’hi do la despullada. “No hauria fet ‘Sentinella’ si la Pilar no hagués fet ‘Flaixos de llum blanca’”, confessa, però segurament és tant necessària com difícil d’escriure. “Narrar-ho sabia que no seria fàcil, m’obligava a repetir, a rememorar situacions complicades, doloroses, recordant sentiments enfrontats, moments de dubtes i debilitats que no en falten”, perquè a vegades “les forces flaquegen” i hi ha necessitat de fugir, fins a Austràlia si cal.
Però en aquest llibre hi ha també una gran història d’amor, com diu l’editor en la nota a la contraportada. Perquè com reconeix Peruga, aquest procés de cuidar “estic convençut que si ha funcionat és perquè hi ha hagut complicitat, cal que hi hagi amor, aquest amor quotidià, tossut, aragonès”. I molt d’humor, “humor en defensa pròpia” perquè sinó seria tot molt més difícil. Perquè és a les sales d’espera dels hospitals “on es veu l’enorme fragilitat de tots nosaltres”. Una fragilitat que no ha tingut por ni cap dubte de mostrar, perquè és una de les tesis de la novel·la, “la fragilitat de la condició humana, que no debilitat”.
Si tenim present que la gran majoria hem estat, som o serem cuidadors en algun moment, de ben segur que ens hi veurem reflectits i podrem compartir quatre elements que per Pergua són claus: la solitud; la pregunta que ningú fa resumida en un ‘i tu Joan, com estàs?’ i que serveix per reivindicar que cal cuidar els cuidadors; els dubtes i la culpabilitat, tant del cuidador, sobre si ho està fent prou bé, com del malalt, que potser pensa que està esguerrant la vida de l’altre; i finalment el viatge a Austràlia, aquell moment en què potser ho vols engegar tot a dida i fugir.
Mentre escrivia li va proposar a la seva dona que ho llegís, però no va voler. I al final, un cop acabat, què? “No va dir res. Va plorar una mica i només em va dir una cosa, que hi havia de sortir una persona que no hi sortia i ella volia que hi sortís. Només això, no em va fer treure res”. Alguns diuen que ‘Sentinella’ és la millor novel·la de Joan Peruga, “tant de bo”, augura ell. L’última paraula la tindran els lectors.
Comentaris (1)