Picod va demanar a Ensenyat si l’actuació de la consellera general que se li retreu es podia emmarcar en el que estableix el punt c) de l’article 142 del reglament del Consell General, que té rang de llei. Perquè el síndic pogués respondre amb més coneixement de causa, se li va acostar una còpia del reglament. Ensenyat va llegir, va reflexionar uns instants i va confirmar que, “probablement sí” que el comportament que es retreu a Montaner calia circumscriure’l en allò que fixa la llei. És a dir, que no només la líder d’Andorra Endavant no estaria contravenint la llei, sinó que hauria fet el que els altres haurien hagut de fer, començant per la pròpia institució, i no s’ha dut a terme.
Article 142 del reglament parlamentari: “el Consell General ha de fer pública, en aplicació del principi de transparència, la informació actualitzada sobre el compliment de les obligacions pròpies dels consellers generals, d’acord amb el que estableix aquest reglament, i també les retribucions, per tots els conceptes, que perceben com a consellers generals”
I què diu l’article 142? Doncs que “el Consell General ha de fer pública, en aplicació del principi de transparència, la informació actualitzada sobre” nou qüestions concretes -que són més generals que una altra cosa- i entre les quals, en l’esmentat punt c) hi ha que cal publicitar “el compliment de les obligacions pròpies dels consellers generals, d’acord amb el que estableix aquest reglament, i també les retribucions, per tots els conceptes, que perceben com a consellers generals”. Tres setmanes després del judici i de la pregunta del magistrat, que es repetiria després amb d’altres testimonis, tothom té clar que Montaner serà absolta. Però és que, a més a més, i sense saber-ho ella tampoc, l’únic que estava fent era complir la llei. Una llei que no estava complint ni el Consell General com a institució.
I com han remarcat diverses persones, diferents juristes, el més lamentable de tot, és que ni els consellers generals, ni els advocats i juristes que han intervingut en aquest afer, que fa anys que dura, mai fins ara havien arribat a la conclusió que hi havia un article que emparava Montaner. I que apressa la institució i la resta de consellers generals a fer el mateix. Aquest article és fruit d’una modificació del reglament parlamentari acordat el 2019. I que quan va ocórrer l’incident que acabaria portant Ferran Costa a querellar-se contra Montaner era plenament vigent.
I en tota aquesta història, cap dels testimonis que van desfilar davant el tribunal sabia res de res. Però és que abans, els serveis jurídics del Consell General també van ser testimonis de tot el circ i ni des de secretaria general ni des de cap dels secretaris adjunts es va aixecar el dit per advertir de la situació. Ni els advocats de Costa ni els de Montaner. Ni els dos protagonistes directes de la història, el querellant i la querellada, tampoc n’eren conscients. En fi, que les lleis hi són, aparentment, per fer bonics. Perquè ningú sap massa ben bé què diuen les lleis. Fins al punt que s’ha muntat tot un cas judicial, una persecució penal fins i tot, pel fet de complir una llei. Un sense sentit, definitivament.
Comentaris (6)