Nascuda el 2 de març del 1923, va néixer a la Seu d’Urgell perquè la seva mare, que anys abans havia anat a servir a Barcelona, no va poder arribar, embarassada, a la Seu, com pretenia. De cal Rosselló de la Comella, va ser batejada al Palau Episcopal. Tornaria a escola a la capital catalana però l’esclat de la guerra civil la va fer tornar, ara sí, cap a Andorra. Amb un Principat rebent exiliats espanyols i amb la Segona Guerra Mundial ja en marxa, Pilar Samarra es casaria amb Oleguer Vila, de cal Pep de Sansa, al Puial d’Andorra la Vella, als disset anys.
Poc després -i sempre l’explicació feta pels seus familiars-, va tenir el primer fill, que moriria sent bebè. En vindrien posteriorment dos més. Primer van viure a cal Calones i mentrestant es farien càrrec del bar que hi havia en l’edifici que actualment ocupa el comú de la capital i que llavors acollia també dependències escolars. El seu marit faria part de la primera fornada de policies i posteriorment, ja amb una Pilar decidida a dur pantalons, el matrimoni i els seus fills es traslladarien a Grau Roig per portar-hi un refugi que va ser, d’una banda, seu per a grans esquiadors del país (Lluís Viu, Antoni Rovira…) i, també, per ajudar alguns represaliats de la guerra mundial a amagar-se.
Si el matrimoni Vila-Samarra havia marxat a Grau Roig havia estat amb la promesa que hi hauria millors connexions viàries de les que hi havia quan van anar al refugi. En no complir-se el compromís, van tornar cap a la capital. Això deuria ser a la dècada de 1960. I de llavors ençà i fins a la seva jubilació a mitjan dècada de 1980 la Pilar i l’Oleguer es farien càrrec de la consergeria de l’Escola espanyola de Ciutat de Valls. Quan es van jubilar continuarien al barri, ja no a l’escola. Sí en un pis. Però poc van poder gaudir la jubilació plegats. L’home moriria al cap de poc.
Més tard, just el 1996, ‘convidada’ a afegir-se en un projecte residencial que s’estrenava, Pilar Samarra va passar a viure a Clara Rabassa. Un parell de caigudes van fer recomanable l’ingrés de Samarra a un centre que li pogués oferir millors prestacions. I així va ser com el 9 de setembre del 2019 va ingressar al Cedre, on ha viscut fins ara. “Ha tingut molta vida. Encara ahir vam parlar. Mai no ha perdut el cap. S’ha quedat adormida i ja no s’ha despertat”, explica Ruth Vila, una de les seves netes.
Samarra, que al seu dia va reclamar amb altres familiars ser hereva de casa Rossell d’Ordino, és a dir, que defensava ser parenta de ‘la Senyoreta’, de Maria Lluïsa de Riba Cassany, ha passat, estant al Cedre, fins a cinc episodis de Covid. El primer va ser dur. La resta s’han superat bé. I és que “les atencions han estat d’allò més bones i el tracte molt humà”, destaca la neta. L’últim adeu a Pilar Samarra serà aquest dimecres. La vetlla de 10 del matí a 1 del migdia. I el funeral, a la capella de l’hospital, a 2/4 de 4 de la tarda.