Per acabar-ho d’adobar, si no estan al cas, el Jardins d’Art és un concurs. D’entre els 20 artistes, un serà el guanyador. 3.000 euros, que aviat són dits, dotats pel comú d’Ordino. I l’obra que es manté a l’aixopluc de l’artista guardonat. Que bonic seria que el comú es pogués quedar l’obra i anés fent calaix. Però el comú no té prou espai per tot plegat. Ho admetia amb certa recança la consellera de Cultura, l’artista Mònica Armengol, que en aquesta edició del Jardins d’Art ha de veure els toros des de la barrera. Vaja, que s’ha passat a l’altre costat. “Però entre els artistes tots ens coneixem.”
Sobretot els que són del país. I que, recordava Armengol a preguntes dels periodistes, difícilment poden viure de la seva obra. Prou que ho sap ella. I no és per això que hagi acabat a la política. Però cal trampejar diversos pals del món de l’art -o que hi connecta- per poder viure’n. Vaja, que l’obra és un complement de fer de professor, per exemple. O la inversa. Però d’això no tracta el Jardins d’Art. O potser una mica sí, perquè també tracta de facilitar transaccions. En efecte, vint artistes concursen exposant, i set més exposen per donar-se a conèixer i mirar de vendre quelcom.
“Per a molts, vendre obra es fa difícil”, remarcava la consellera artista, que explicava que la gran diferència entre l’obra de concurs i la que s’exposa al mercat és que aquesta segona té uns preus més assequibles. Les obres de concurs, si s’haguessin de pagar, de seguida podrien pujar a uns quants milers d’euros. Les altres, potser se situen, en un llindar, en una forquilla que va dels 20 als 200 euros, per posar un barem. Armengol, durant la inauguració oficial de la mostra, deia que “com a artista és un honor” poder ‘tallar la cinta’.
La ‘cinta’ d’una galeria d’art a l’aire lliure. O com deia la cònsol ordinenca, Mar Coma, d’un “aparador excepcional d’art contemporani”. Coma ha repassat l’històric del Jardins d’Art com a hereu del concurs tradicional de pintura. Una evolució. Una actualització. Una modernització. Com se li vulgui dir. Una mostra per “fer arribar una mirada oberta a la societat”, deia la cònsol mentre que la consellera parlava de “festa i celebració” per part de “tots aquells a qui l’art ens ha fet créixer”. Armengol ha fet una crida a “despertar l’interès” i a “fer vibrar les emocions”.
I és que l’artista ara en funcions de política comunal prou sap que l’art és un dels canals per fer remoure consciències, per estimular. I al Jardins d’Art s’hi reuneixen “moltes disciplines” que es mostren per racons d’una parròquia, ha recordat la cònsol, que ha inspirat personatges com Antoni Fiter i Rossell, Jacint Verdaguer o Narciso Yepes. Cadascú a la seva manera. Com els artistes actuals. Perquè no és el mateix, per exemple, el que mostra el jove pintor Arnau Sánchez que l’arquitecte Miquel Mercé. Tots dos andorrans. Com Alfons Valdés, Andrea Camp, Gemma Piera, Mar Garcia, Naiara Galdós, Vicky Ticó, Rafael Contreras, Maria Núria Moreno o Yolanda Sanmarcos.
Andorrans o residents, que ningú no s’escandalitzi. Tots competeixen al concurs en què es transforma el Jardins d’Art. I competeixen vers artistes de França, d’Itàlia, de Rússia i Ucraïna, d’Ucraïna i del Canadà, de Colòmbia o de la Xina. Pintura, gravats, videoart, escultura… i tot plegat per racons com el comunidor de la plaça Major o els jardins de la Casa Rosell. O els de la Casa Museu d’Areny-Plandolit. O desfilant pel carrer Major. En fi, que la mosta ordinenca treu l’art “de les galeries”, ha destacat la ministra de Cultura, Mònica Bonell, i així s’esdevé “una oportunitat de diàleg”. De diàleg amb l’espectador, amb l’artista. O dels artistes entre ells. “Una complicitat entre vosaltres (deia Bonell referint-se als artistes) i el public.” En fi, una connexió total.