Les cadires parades a la plaça Santa Anna, una de les zones del festival que el comú d’Escaldes s’ha tret de la màniga per mirar de revitalitzar la part alta de la parròquia, s’han ocupat. L’àurea, el clima que crea Peya i el seu equip -totes, parlem en femení, si et plau- ha facilitat el combat de les baixes temperatures. Allí, a tocar del pont d’Engordany i a redós del riu, les estufes verticals de gas, especialment a l’escenari, i les mantes sobre els genolls, han estat armes indispensables. “No sé com aguanteu, de veritat que sou aquí. Bé, deu ser que vosaltres ja hi esteu acostumats”, ha deixat anar l’artista de Palafrugell.
Peya, Clara, ha fet mitja broma en una de les primeres ocasions que s’ha girat de cara al públic -toca el piano de cua donant l’esquena als assistents, però mirant la cara dels seus músics, del seus col·laboradors- per referir-se al fred de tardor. Del darrer cap de setmana de setembre. “Porto cinc pantalons, quatre jerseis i fins i tot guants”, ha deixat anar en una de les primeres interlocucions amb el públic. Després s’ha tret la cotilla que duia dins la vestimenta. Una metàfora. Que per alguna cosa Peya ha presentat a Escaldes el seu darrer treball, el disc tretzè: ‘Corsé’. S’ha tret la cotilla. “És incòmoda per tocar, però la veritat que avui m’escalfava una mica més”, ha tornat a al·ludir a la fresca que sentia. Però les composicions de qui ja al 2019 va ser Premi Nacional de Cultura de Catalunya han fet la seva màgia. Entre els que ja la coneixien i enmig d’aquells que l’han descobert.
Clara Peya, amb una prolífica carrera, amb un excel·lent bagatge musical i dramatúrgic, treballa en equip. Hi ha moltes persones que han participat d’un projecte per construir. Que per destruir, ha vingut a dir, ja hi ha la societat actual. Els cànons suposadament establerts. Imposats per una majoria en què, segur, de ben segur, no cal que busquin l’autora de temes com ‘Sota les dents’, ‘Abrir la luz’, ‘Les flors’, ‘El plor d’un cavall’ o ‘Alta traïció’ i ‘Nana para mí’. Ep, aquestes dues darreres, al disc, amb la participació, poca broma, de Salvador Sobral, el portuguès més català i vencedor a Eurovisió i Sílvia Pérez Cruz, la catalana amb una de les veus, quan cal, més ‘tonadilleres’ que hi ha.
En fi, que Peya, Clara, ha portat la seva màgia musical, el seu joc de llums, la seva lluita per canviar la societat. El seu combat contra la violència d’allò que ens ve imposat. La seva aposta per l’alleujament, el desig, l’embriaguesa, l’amor i el moviment enfront d’una societat que ens vol, manté la música, atrapar en imatges estàtiques que ens fan témer al pas del temps i a la imperfecció que ens fa únics, irrepetibles i desitjosos. Davant la felicitat (falsa), el fracàs (vertader). I és en l’error, ha vingut a dir Peya, clama la seva música, que hi ha marge per al creixement. Per la revolució.
Clara Peya ha explicat que se sap l’edat de totes aquelles que pol·lulen en el seu entorn. Res de no dir quants anys es tenen. Són símbol de maduresa. Peya malda per tenir com a preferit, diu, un número que, assegura, no agrada a massa gent. El sis. El 6, vaja. I manté que canta comptant. O potser compta cantant, vagin vostès a saber. En fi, que la perfecció és avorrida. Perquè és morta, finita. I és en allò imperfecte on cal cercar-hi la il·lusió. El sentit. L’avenç. Peya evoca una oda a la imperfecció. “Quina sort que siguem imperfectes, perquè això ens manté amb vida.” Que així sia.