La idea l’ha llançat, Albert Velasco, historiador de l’art, exconservador de les col·leccions del Museu de Lleida i professor de la Universitat de Lleida. I parla per experiència. Al museu lleidatà van comprar una peça al Metropolitan. “Ens va costar més el transport i la caixa que la peça”, ha bromejat, tot fent una clara recomanació a les autoritats presents: “No descarteu res dels museus nord-americans. Truqueu-hi!”. Rut Casabella, cap d’àrea de museus i monuments del Govern, que també formava part de la taula -juntament amb Montserrat Pagès, conservadora de les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya-, i la ministra de Cultura, Mònica Bonell, situada entre el públic, segur que n’han pres bona nota.
Si analitzem la legalitat vigent, la situació tampoc ens va a favor. Les obres d’art van sortir del país als anys 20, i en aquella època ningú havia pensat en una llei de patrimoni.
I és que si una cosa ha quedat clara és que cal lluitar per recuperar tot aquell patrimoni històric andorrà que ara es troba fora de les nostres fronteres. “És complicat”, ha admès Velasco. Els motius? Per molt que ara es parli d’espoli, hi ha divergències entre els experts sobre si la paraula és adequada o no. “En les deslocalitzacions patrimonials arreu del món s’han produït espolis”, però des del punt de vista lingüístic no estaria clar que fos el mot adequat. Si analitzem la legalitat vigent, la situació tampoc ens va a favor. Les obres d’art van sortir del país als anys 20, i en aquella època ningú havia pensat en una llei de patrimoni. De fet, no és fins al 1993 que la Constitució fa referència a la qüestió i parla de la protecció del patrimoni, i cal esperar fins al 2003 per tenir la primera llei. Per tant, “en termes legals no podem parlar l’espoli”. Ara bé, mirat des del punt de vista de la història de l’art i amb els ulls actuals... la cosa potser canvia. “Parcialment es pot parlar d’espoli”, conclou Velasco. I és que en el fons, en territoris pobres, en un moment amb l’art romànic que pujava de valor cada dos per tres, els bisbats van trobar en aquests operacions de compravenda una font d’ingressos (i el d’Urgell va ser el “més venedor de Catalunya”, però descarta que sigui ells qui paguin ara pel retorn). Per tant, sense justificar que realment hi havia hagut un delicte... “I encara que hi fos, estaria prescit”. Per tant, “des del punt de vista legal no hi ha cap escletxa”.
Però no es pot abandonar la causa. Quan es tracta de negociar amb institucions “tot acaba sent voluntat política”, d’una part i l’altra. Que es podran recuperar les pintures que hi ha actualment al MNAC. Gairebé impossible. Seria buidar de contingut el museu amb al col·lecció de pintura mural romànica del món i “suposaria obrir una porta perillosa per a la resta de la col·lecció”. Ara, Velasco no veu impossible cessions temporals o fins i tot esbrinar si hi ha alguna peça en reserva, que seria la via més factible de recuperar patrimoni.
Ell, que va viure en primera persona el conflicte de les obres d’art de Sixena, recomana no entrar en litigis judicials per aquests qüestions “si no són casos flagrants de robatoris o espolis en context de colonialisme o bèl·lic”.
Què ens queda doncs? Centrar els esforços en aquell patrimoni en mans de privats. “Els diners són importants, però en aquests casos diria que són el menys important”, ha afirmat l’historiador lleidatà, que ha qualificat l’operació dels frescos de Sant Esteve com a “magnífica”. “És l’exemple paradigmàtic de com gestionar les operacions i aprofitar oportunitats”.
Ell, que va viure en primera persona el conflicte de les obres d’art de Sixena, recomana no entrar en litigis judicials per aquests qüestions
En aquest cas el Govern s’ha gastat més del que se sol pressupostar per un any per a tot el ministeri de Cultura, i fora d’aquí és veu com quelcom inviable, però defensa que són inversions que s’han de fer. “La Constitució ho diu”, que cal preservar i recuperar el patrimoni i al fina, diu, “és un tema de responsabilitat patrimonial i de responsabilitat política”. “Cal conscienciar als andorrans que recuperar la seva història és important i un motiu d’orgull. És de sentit comú, no calen gaires estudis ni esperit crític per entendre-ho”, defensa. Ara bé, cal treure-li profit, explotar-lo, mostrant-lo als ciutadans del país i als turistes, fent activitats al seu voltant, exposicions, o xerrades. Quelcom que segon Velasco Andorra ja fa bé amb els seus monuments, millor que alguns veïns catalans.
Casabella ho té clar: “hem d’anar a per Anyós”. “Amb l’acció diplomàtica, el saber fer, tenint mà esquerra es pot convèncer aquells propietaris que tenen als menjadors de casa peces perquè les venguin a preus raonables i tornar-les a la ciutadania que en són els legítims propietaris”, ha remarcat. De moment a Anyós no són receptius... però fa uns quants anys la família Bosch tampoc i mirin, ara les pintures de Sant Estava són al Columba. Per si de cas, ella ja va fent llista per buscar i mirar de recuperar.
Comentaris (2)