I això que va fer tot allò que diuen que no s’ha de fer a la muntanya. D’entrada, sortir ben poc preparat. La dona va decidir, diumenge, que faria el pic de la Serrera. Però en lloc de fer l’ascens per Sorteny, el faria per la vall de Ransol. Unes malles, una samarreteta, just un paravent i una jaqueteta. Ni aigua ni menjar. I amb el mòbil ben baix de bateria. Qui s’havia de pensar allò que vindria al cap de poques hores. Perquè just després de fer cim, a quarts de tres de la tarda, amb la boira baixa i la pluja deixant-se notar, la dona es va espantar. La calamarsa també va fer acte de presència.
Va decidir, o així li ho va semblar, que potser era millor baixar pel vessant d’Ordino. Però ja va venir la primera confusió i va tirar pel costat francès. En lloc de tornar muntanya amunt, va decidir fer camí de baixada. Fins que en un moment de defalliment, de cansament, es va aturar sota un arbre a descansar. Fins i tot a dormir-hi. Quan va despertar i va decidir tornar a iniciar la ruta, altra volta en lloc de tirar muntanya amunt, d’intentar tornar a buscar el cim, es va obstinar com ja havia fet les hores abans, en tirar avall. Estava ja desorientada del tot. Va anar fent camí de baixada fins a trobar la cabana de Bella. Ja plenament en territori francès.
Allí hi va trobar un abric de pastor que la va ajudar a entrar en calor. Però ni beguda ni menjar. Res de res. A la borda hi va passar pràcticament dos dies i dues nits. La dona s’esperava el pitjor. Temia el final. Va decidir sortir de la cabana, seguir el camí per intentar trobar algun nucli urbà. Però quan va intentar començar ruta, va comprovar que estava molt cansada. I sense forces. I que si començava a caminar, ben poc lluny aniria. Per tant, va decidir fer marxa enrere. I desfer el poc camí que havia fet. Tornava a la cabana. De Bella.
S’ho va jugar tot a un cop de sort. I sortosament hi va ser. Perquè quan va sentir l’helicòpter, o com a mínim això li va semblar que era, va sortir de l’edificació per cridar l’atenció de l’aparell. Del seu pilot. Dels seus ocupants, vaja. I la fortuna que no havia tingut diumenge i les hores posteriors, es va concentrar tota en aquell moment del migdia de dimecres. Sortosament, ho podrà explicar. I, de ben segur, li haurà quedat per al record una lliçó de vida oferta per la muntanya.
Comentaris (1)