Més val tard… (si és per un bon Rebés)

Va ser la família qui va demanar de forma conjunta -i no és cosa fàcil, que fins i tot en l’acte d’aquesta tarda cada branca ha mantingut les distàncies- la possibilitat de canviar el nom de la plaça per poder retre homenatge, així, a qui realment se l’havia guanyada i qui realment va donar l’espai a la parròquia. “Una figura clau” en molts aspectes per Andorra la Vella i per al país, com s’ha encarregat de recordar González. Rebés, segons el cònsol, va ser “exemple d’altruisme i dedicació”. I per això, entre altres coses, “val la pena el canvi de nom”. Per deixar clar que la plaça no és només la plaça Rebés. És la plaça Bartomeu Rebés Duran. De fet, en tres dels quatre angles de l’espai, la placa que s’ha descobert formalment aquesta tarda ja llueix degudament col·locada. 

Rebés, qui va ser una persona “molt compromesa amb Andorra” i va ostentar el consolat de la parròquia el 1968 tal i com ha recordat la seva filla gran en un breu discurs de record i agraïment en nom de la família pel fet que el comú “hagi personalitzat en la figura del nostre pare” la plaça que va donar, “va tenir clara la visió de l’institut de música que ben aviat serà conservatori”, ha recordat el cònsol en presència de familiars, la gran part de la corporació comunal i la ministra de Cultura, Mònica Bonell. González ha citat també l’Editorial Andorra, l’Orfeó Andorrà, l’Automòbil Club, el Sindicat d’Iniciativa, el Futbol Club Andorra o el Rotary, com algunes de les entitats que va impulsar o amb les quals va col·laborar. 

Amb el canvi de nom, el comú d’Andorra la Vella pretén “mantenir viu” no només el record de Bartomeu Rebés, també “la seva contribució i inspiració” per fer d’Andorra la Vella una parròquia “més forta, més unida i més inclusiva”, en paraules del cònsol, que també ha esmentat pel bell mig del seu discurs un dels seus alumnes avantatjats -Gerard Claret- per rememorar la importància de l’homenatjat en el desenvolupament, per exemple musical, de la capital del país. De fet, així l’ha recordat l’insigne violinista, que ha contribuït al tribut executant amb precisió i al costat d’una jove valor musical andorrà sorgida de l’institut, la ‘cellista’ laurediana Paula Gonzàlez de Alaiza Manubens, l’‘Oblivion’ d’Astor Piazzolla. 

Claret, Gerard, que ha excusat el seu germà Lluís per no haver pogut moure l’agenda i haver pogut estar a la plaça ara ja de Bartomeu Rebés, ha recordat que el filantrop va ser aquell que els va permetre fer “els primers ‘pinitos’” quan deurien tenir deu o onze anys. Acudir a casa del senyor Rebés per tocar per a ell era, llavors, tot un honor. I el fet que l’honorat acabés impulsant l’institut musical seria un encert dels grans. Perquè per a Gerard Claret aquest centre que ara evoluciona cap a conservatori ha suposat en el temps tota una mena de revolució per al “panorama educatiu i cultural d’Andorra la Vella i del país”. 

En fi, que com fa la dita, més val tard que mai. Sempre que sigui per un bon Rebés. Bartomeu Rebés Duran. Ara, el nom ja fa totalment la cosa, recordava just abans de l’acte la cònsol menor, Olalla Losada. Doncs això. El nom, a la seva cosa. A la plaça.