Minuts abans de començar, la doctora en Geografia destaca que els últims 125 anys han estat plens de “canvis, molts canvis, és un segle apassionant” on no té res a veure l’Andorra del 1900 amb l’actual. “Andorra no ha parat en tot aquest període de superar reptes, de superar dificultats, però ho ha aconseguit. I en opinió seva, “aquest període és una seqüència lògica, no hi ha incoherència, hi ha continuïtat”.
I en aquesta línia també coincidia el síndic general, Carles Ensenyat, que ha estat l’encarregat d’obrir la conferència. “Indubtablement ens haurem fet més resilients i menys dependents”, ha remarcat, tot advertint que en un món “cada vegada més global, més divers i especialitzat, l’evolució lògica d’Andorra ens ha de portar a no quedar aïllats -com en algun moment de la història ens havia passat- per evitar dependre en gran manera de la decisió d’alguns que, molt sovint, no ens volen massa bé”.
Ensenyat també ha volgut assenyalar aquelles “coses bones que hem perdut pel camí”, com la desconnexió progressiva de la societat amb les seves institucions. Una connexió clau per poder conservar la democràcia, per exemple, durant la Segona Guerra Mundial, ha exposat. Finalment, també ha posat en valor “la política del pacte” i demanat no caure en “el simplisme excessiu o el populisme bonista” per fer front als problemes actuals.
Lluelles ha dividit l’exposició en sis períodes: l’Andorra a principi de segle, 1900-1928; Transformació econòmica, 1928-1949; Decenni frontissa, 1950-1959; Expansió econòmica, 1960-1969; Consolidació del model econòmic, 1970-1999 i Els canvis del nou mil·lenni.
I en opinió seva, “aquest període és una seqüència lògica, no hi ha incoherència, hi ha continuïtat”
Així, s’ha partit d’un inici de segle amb poc més de 4.300 habitants, amb un model econòmic “en recessió” i un país on la gent emigra, sobretot, cap a França i Catalunya. El Consell intenta revertir-ho, sobretot a través de concessions, però la majoria són fallides. Del període n’ha destacat, sobretot, la inauguració de la carretera entre Andorra i la Seu el 1913.
Els canvis comencen a arribar als anys 30, un període amb conflictes polítics i socials, com el de Fhasa, el sufragi universal masculí pels homes majors de 25 anys, i fins al 1949 s’hi sumen la Segona Guerra Mundial, enfrontaments entre les administracions veïnes pel control del sistema educatiu, “controlar l’educació és controlar la ideologia, per tant és un poder d’influència”, enfrontaments entre els propis òrgans institucionals per les competències... “tot això fa que sigui un període que és un a explosió”.
A la dècada dels 50 “hi ha ànsies de canvi”. La primera part de la dècada es caracteritza per les dificultats o tensions amb França, mentre que a la segona meitat es resolen els problemes i Andorra “es beneficia de la millora de les economies del voltant i s’apunta al carro del turisme”. Un turisme de masses que comença a finals dels 50 i que viu la gran explosió als 60, “amb el síndic Julià Reig que n’és l’artífex”.
Les últimes dècades són “les de consolidació”. Ara bé “el monocultiu turístic fa por, fa que el país sigui vulnerable”, el sistema fiscal són els impostos que es carreguen a l’entrada de mercaderies i carburants, per tant es passa a dependre del comerç. És en aquell moment, ja als anys setanta, quan “neix la necessitat de diversificar l’economia”. Els sona? Segurament, perquè en l’etapa final, ja entrats al segle 21 és quan arriba el plantejament de l’obertura econòmica, ha explicat.