La decisió de la sala civil del Tribunal Superior és recent. I l’únic que accepta és que l’advocada en qüestió, que ara exerceix per compte propi, no hagi d’assumir les despeses judicials de la primera instància. Ah, i sí, se li abonen 310 euros en concepte de retencions tributàries practicades. Però res més. Entenen els tribunals que la reclamació s’hauria d’haver fet en l’any posterior a l’incident que va derivar en l’esclat del trastorn mental sofert per la jurista. Un incident que va ser la gota que va fer vessar el vas i que va comportar que la demandant es posés de baixa laboral.
La jurista va denunciar un “maltractament rebut per part del director de l’AREB a partir de final del 2016 i fins al dia 26 de març del 2018, dia on s’hauria produït l’incident que li va provocar un atac d’angoixa i va justificar la baixa mèdica”
L’advocada en qüestió va acceptar un contracte laboral l’1 de juny del 2015, en plena ‘crisi BPA’, per ser designada secretària del consell d’administració del recentment creat AREB. “L’empleada accepta expressament que se li podran encomanar altres feines jurídiques, tot per un salari de 4.337,47 euros nets per tretze pagues anuals indexat segons l’IPC”. Inicialment la feina va anar passant. Però la lletrada hauria acabat explicant ben entrat el 2021, quan la CASS la va donar d’alta i la jurista va promoure un desistiment laboral voluntari i justificat que al·legant que havia estat objecte de “maltractament rebut per part del director de l’AREB a partir de final del 2016 i fins al dia 26 de març del 2018, dia on s’hauria produït l’incident que li va provocar un atac d’angoixa i va justificar la baixa mèdica”.
Segons la sentència recentment dictada, “aquest assetjament” -ho manté la lletrada, els tribunals no han entrat en el fons- “li va causar un trastorn depressiu per estrès posttraumàtic”. Es va situar en baixa laboral i fins que el 2 de març del 2021 la CASS “va decidir atorgar-li l’alta mèdica en data 18 de febrer del 2021”. Se li va reconèixer una IPP del 60% i a partir del mes de març del 2021 va cobrar una pensió del grup I per malaltia comuna. Mitjançant carta, uns dies després, el 28 d’abril d’aquell any, l’empleada va notificar el seu desistiment justificat a l’empara de l’article 91.1 g) i h) de la Llei de relacions laborals.
I dit precepte fa referència al fet de “no donar ocupació efectiva a la persona assalariada, assignar-li tasques inferiors a les corresponents al seu grup professional, o sotmetre-la a assetjament laboral” i “en general, qualsevol acte de l’empresari o dels seus representants que de qualsevol manera sigui vexatori per a la persona assalariada, ofengui la seva dignitat com a persona, l’obligui a conculcar l’ordenament jurídic, o suposi una discriminació o una conducta constitutiva d’assetjament moral o sexual”. L’advocada va reclamar diversos havers laborals que l’AREB va negar perquè també negava els fets de fons. El maltractament.
Un parell de mesos després la jurista va interposar una demanda laboral per desistiment justificat reclamant, per diversos conceptes (havers laborals pendents, indemnització econòmica i danys i perjudicis causats) un muntant global de 526.604,61 euros. La reclamació ha estat refusada pels tribunals. Tant en primera com en segona instància. Ni la Batllia ni el Superior no entren a valorar el motiu de fons. Citen que els perits han diagnosticat el trastorn i poc més. Però desestimen les pretensions de la lletrada perquè hauria reclamat tard.
El debat jurídic de la petició se centra en la prescripció o caducitat de l’acció, i mentre la representació de la l’advocada creu que no podia reclamar fins una vegada se la va posar d’alta, la Justícia creu que el cronòmetre va començar a córrer just quan va agafar la baixa
Hi ha una discussió jurídica que queda reflectida en la sentència a tenor de la caducitat o prescripció de l’acció -la sala civil del Superior arriba a tocar el crostó al batlle perquè “s’ha equivocat en aplicar la prescripció a l’acció de reclamació d’indemnització per desistiment justificat ja que la mateixa està sotmesa a un termini de caducitat. Però aquest fet no canvia que la qüestió formava part del debat i que, en tot cas, la caducitat és apreciable d’ofici- atès que les parts ho entenen de diferent manera. En fi, que la representació lletrada de la dona entenia que la reclamació i el cronòmetre començaven a córrer una vegada se li va donar l’alta. I, en tot cas, mentre va estar de baixa, al·lega que va estar tan malament que no estava en condicions de promoure cap actuació legal.
Per contra, els tribunals consideren que tot plegat començava a comptar una vegada es va posar de baixa. És a dir, una vegada va esclatar el fet controvertit, l’incident que va comportar l’atac d’angoixa. I arriba a la conclusió la Justícia que per molt malament que estigués la dona, no ho estava pas tant com per no poder efectuar la reclamació, atès que prou que es va presentar a un procés de selecció laboral estant de baixa -encara que se situa en el marc de la teràpia que feia- i també es deixa clar que mentre no va treballar per malaltia també va fer diferents consultes jurídiques.
En fi, que els tribunals consideren que encara que hi pot haver excepcions, allò habitual és iniciar el procés, la reclamació, en un termini màxim d’un any després del darrer ‘moviment’ clau, que la Batllia i el Superior situen en la posada de baixa per l’esclat de la malaltia i no pas en l’alta activada per la CASS. I com que mantenen els tribunals que en aspectes com el que es debat la immediatesa és clau i necessària, tomben la reclamació. I salven l’AREB i el seu director no només d’haver de pagar una ‘pasta gansa’. Sinó també que es reconegués sense embuts, si fos el cas, que hi havia hagut un assetjament laboral en tota regla.
Comentaris (13)