L’Escaldes de l’oblit o la part alta que cau a trossos

La part alta d’Escaldes, la zona que entronca amb l’Engordany més urbà, per dir-ho d’aquesta manera, continua sent el parent pobre i abandonat de la parròquia més jove i suposadament més dinàmica del país. Res no té a veure l’activitat del ‘Vivand de baix’ o el Clot d’Emprivat amb la tristor que desprèn la deixadesa del ‘Carlemany de més amunt’ ja entroncant amb l’avinguda del Pont de la Tosca. 

En són un bon exemple els vorals del que havia de ser una de les estrelles del projecte comunal-estatal de Toni Martí: el Centre d’Interpretació de l’Aigua i el Madriu (CIAM). Rovell, planxes que amenacen de caure, papereres tombades… fins la font d’aigua termal del Roc del Metge ha deixat de rajar. El CIAM ja fa temps que va passar a millor vida. El magne edifici, que en alguns aspectes cau literalment a trossos, va ser llogat pel Govern per convertir-lo en sala d’exposicions. La conversió del CIAM en ArtAlRoc va poder fer pensar als veïns, en algun moment, que suposaria, també, un rentat de cara a la zona. Com a mínim, una atenció una mica més acurada de l’immoble i els seus espais adjacents. Res de res. 

Un any després que els veïns comencessin a mostrar les seves queixes, la zona continua igual de deprimida, de deixada. Igual o pitjor. Només cal anar-hi a fer un tomb. Ni l’arribada del Museu Carmen Thyssen, una mica més avall, que suposadament havia de ser esquer de públic, de visitants, a la zona alta escaldenca, no ha servit per canviar els miraments dels dirigents comunals, estatals o qui sia que vulgui haver-se de fer càrrec d’un edifici milionari i que hores d’ara sembla vetust. I l’estat de degradació que presenta no només l’actual ArtAlRoc si no els espais adjacents al pont d’Engordany o la plaça Santa Anna lluny de semblar poder-se encaminar cap a una solució més aviat aparenta tot el contrari per molt que el comú reiteri una vegada i una altra que és conscient de la situació i que preveu fer els esforços i les inversions necessàries per revertir la situació. 

Hores d’ara més enllà de les paraules, els fets evidencien just tot el contrari: l’òxid que genera la humitat del riu corromp les parts metàl·liques. Els plafons amb què es va construir part de l’antic CIAM s’obren deixant a la vista les interioritats de l’immoble alhora que suposen una espasa de Dàmocles sobre el cap dels vianants. I el mobiliari urbà tampoc no presenta el millor estat possible. Això sense tenir en compte que una de les joies de la zona -o almenys, una de les joies que hauria de ser com a referent que és de l’aigua termal en una parròquia que ha fet del termalisme una de les seves banderes històriques i economicistes- està fora de joc. En efecte, l’aixeta de la font del Roc del Metge està tancada a pany i forrellat. L’aigua calenta no brolla de fa uns dies. 

Una de les canonades que l’alimenta va patir una avaria. I entre això i una intervenció que s’havia de fer a finals de la setmana passada a la plaça de Santa Anna van fer aconsellable tancar la font. Sense més. Que l’aigua calenta -i la química natural que incorpora- és molt perillosa. Corrosiva. I fa malbé, a la llarga, tot allò per on passa. Com s’està fent malbé tot una zona. L’Escaldes de l’oblit. L’altra cara de la parròquia. La versió pobra. Una pobresa, una deixadesa, que els veïns de l’indret es neguen a assumir com a pròpies.