I la terra es mou. I tant que es mou. Ho diu sense embuts el director tècnic del Centre d’Estudis de la Neu i la Muntanya (CENMA) de l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA), Ramon Copons. El moviment geològic que s’endevina veient com ha quedat el terreny en realça l’espectacularitat. Però que ningú no s’esveri més del compte: a la solana d’Andorra la Vella, per exemple, els despreniments podrien ser molt majors i de conseqüències molt més greus. I no només perquè el solà de la capital està en bona part urbanitzat. No només això. També per la tipologia de la roca que hi ha a un lloc i a l’altre. Ja hi tornarem.
El descalç es va produir a poc més de 2.000 metres d’alçada, en una zona amb un desnivell d’uns 1.000 metres. Paisatgísticament, l’indret és d’allò més atractiu. Més avall d’on es va produir el despreniment hi ha un canal de FEDA, però no es pot pensar que la seva presència hauria condicionat res ni, tampoc, que la infraestructura de l’operadora energètica hagi sofert cap dany. De fet, més enllà del propi terreny no s’hauria malmès res. No consten desperfectes de cap mena.
Malgrat que a nivell de riscos geològics l’administració andorrana té qualificat l’espai amb el color taronja -que vol dir que si es volgués construir a la zona, cosa impensable per ara, caldria demanar informes específics-, Copons assegura que “és un dels llocs d’Andorra amb esllavissades de les més estables que hi ha”. Està clar que feia temps, molt temps, que a l’Encampadana no s’hi movia res. Res del volum del que ha succeït ara. Dècades, potser algun segle. Ara, amb més celeritat o menys temps entre el que ha passat del penúltim a l’últim despreniment, se’n preveu que n’hi hagi un altre. En principi, però, serà de menor envergadura que el del maig.
N’hi haurà una altra perquè la fragmentació del terreny n’ha deixat una part en una situació molt feble, que amenaça de caure i, per tant, d’arrossegar altres possibles descalçaments. O, almenys, de causar-los. A la zona, les roques són filites, calcàries, o encara una barreja de totes dues, allò que s’anomena calcofilites. A diferència del granit que es pot trobar al solà d’Andorra, per exemple, la pedra calcària, la filita, es va esfilagarsant al mateix temps que va caient. I quan arriba al tram final la roca està tant desfeta que a voltes no és gran cosa més que pols. Res a veure amb el granit, que pot arribar on hagi d’arribar amb grans blocs que poden arribar a fer molt mal.
Que no vol dir que el despreniment de l’Encampadana, en un altre lloc, no hagués causat cap dany. No és això. Però és que el lloc del despreniment queda enmig del no res. En una zona totalment despoblada i sense cap tipus de perill per a ningú. I d’un accés no evident, encara que s’hi pot arribar. El despreniment es quedarà com està. “S’intervé només quan hi ha risc per a la població”, matisa Copons. A més, hi ha moltes altres prioritats, ara mateix. Al final, reconeix el director tècnic del CENMA, “és anecdòtic. Ara, interessant” des del punt de vista científic, tècnic. I per deixar clar, si algú en tenia dubtes, que “la terra es mou”. I, exactament, al pic de l’Encampadana hi ha moviment.