El suïcidi és un “problema de salut pública”. Ho ha afirmat el cap de Salut Mental del SAAS, Carlos Mur, que ha remarcat que Andorra no n’és aliè. De fet, en el preàmbul de la xerrada, organitzada també amb el suport de l’associació Marc G.G., ha indicat que al Principat el suïcidi és la primera causa de mortalitat prematura dels homes del país. I això suposa “pèrdua d’anys i de qualitat de vida pels supervivents”. Si entre el 2017 i el 2021 es van suïcidar 9 dones a Andorra, Mur ha xifrat en més de 700 els anys perduts.
Com s’ha dit, parlar del suïcidi costa, i Borràs remarca que els supervivents, aquells familiars o amics que es queden, “ens quedem, també, malauradament, amb una vida silenciada”. Però és un tema que cal verbalitzar, perquè un supervivent és també “població vulnerable”. Cal postvenció, és a dir, suport als supervivents per prevenir resultats adversos en el dol, “inclosa la conducta suïcida”. I és que segons ha exposat tenen un 40% de possibilitats de desenvolupar un dol complicat, quan normalment el percentatge es mou entre el 15 i el 20%; tenen una altra probabilitat de cronicitat, tenen risc de caure en conductes addictives, tenen risc de depressió i 5,5 vegades més de risc de suïcidi. Per tant, “cal prevenció” i malauradament, la majoria de ciutadans s’assabenten de la prevenció un cop s’ha produït una mort per autòlisi. “Això no pot ser, hem de fer alguna cosa perquè ens hi va la vida”.
“Cal prevenció” i malauradament, la majoria de ciutadans s’assabenten de la prevenció un cop s’ha produït una mort per autòlisi
I un primer pas és parlar-ne: “la paraula suïcidi no mata, el silenci sí”. I aquí també hi juguen un paper fonamental els mitjans de comunicació. “Els mitjans han de ser pedagògics, pots dir que la persona ha mort però no s’ha de posar la paraula suïcidi al titular i molt menys descriure el mètode, perquè el que té efecte contagi és la descripció del mètode”.
Borràs també ha explicat que és una conducta que té un procés i cal estar atent. Potser primer et diu que no pot més, “estareu millor sense mi, tinc ganes de dormir i no despertar-me... verbalitzarà un desig de no estar viu”. I cal tenir present que una temptativa “mai és per cridar l’atenció, és una crida d’ajuda”. Per això un “va, no diguis tonteries” o “anem a fer una cervesa i ja està tot”, no serveixen. “Aquesta persona ja no es tornarà a obrir perquè té por del patiment. Potser és millor demanar com està, què li passa, de què té por o facilitar-li que pugui parlar amb algú altre, algú que no el conegui, que no el jutgi per poder alleujar el dolor.” Per aquest motiu considera molt útil recursos com el telèfon de l’esperança.
Un cop així es pot superar? “És difícil viure amb això, però la sort és que ho puguis treballar”, i els grups de suport “són brutals”. Ho explica una psicòloga, però també una mare que va perdre el seu fill de 19 anys per suïcidi.