L’informe, al qual ha tingut accés Altaveu, relata inicialment els contactes que el Raonador va mantenir tant amb la mare del nou com amb el mateix processat, a la vegada que deixa clar que va decidir no tramitar la demanda tot seguint l’article 4.1 de la llei que el regula, ja que “no és competència suplantar les vies normals d’actuació de l’administració o dels tribunals de Justícia”. Ara bé, sí que va decidir obrir “un expedient d’ofici” per “exposar davant el Consell General la situació legal del CBD al Principat i quines conseqüències a nivell de drets fonamentals hi podien concorre”. I és que, entén Cañada que “la manca d’un marc normatiu clar i inequívoc fa que els ciutadans no puguin saber a l’avança les conductes il·lícites al Principat”.
“En l’aplicació dels principis generals del dret i constitucionals sobre seguretat jurídica (...) conforme els quals els ciutadans han de conèixer la part objectiva del respectiu delicte tipus, endemés de la seva significació antijurídica per incórrer en responsabilitat penal, Andorra s’ha de dotar d’una normativa suficientment clara com perquè els ciutadans no incorrin en error o confusió, en relació a si els derivats del cànnabis que no sobrepassin el 0,2% en THC s’han de considerar droga tòxica a efectes penals o no”
En l’escrit, el Raonador fa un llarg exposat sobre què és el CDB, tot recordant que es tracta d’un producte que “segons l’OMS no crea cap tipus d’addicció ni produeix efectes perjudicials per a la salut” i que “ofereix un gran nombre de beneficis medicinals, com per exemple, la disminució del dolor i l’ansietat, entre altres”. I és aquí on apunta que, internacionalment, “el cànem i la marihuana tenen classificacions legals diferents”; en el segon cas, “és totalment il·legal”, mentre que en el primer “són legals a gairebé tot el món degut a la manca de THC en una quantitat significativa”.
Sempre, això cal tenir-ho clar, parlant de regulacions fora d’Andorra. Cañada també analitza la jurisprudència de l’entorn i aquí és on apunta que “els tribunals superiors consideren un criteri suficientment consolidat conforme al qual només haurà de considerar-se droga tòxica o estupefaent en l’àmbit penal aquella substància que sigui apta per a produir els efectes que li són propis”, en contraposició al fet que “alguns jutjadors venien considerant que el grau de concentració del principi actiu en el cas de productes amb CBD era irrellevant a l’hora d’establir l’existència del delicte”.
La situació, però, és diferent a Andorra, com admet el Raonador: “A la pràctica no es fa cap distinció entre el cànnabis tipus marihuana amb alt contingut en THC i el cànem i productes de CBD amb un baix contingut en aquesta substància”. I això “cobra especial importància a la vista de la legalització de la plantació del cànem i de la comercialització del CBD arreu del món, perquè el ciutadà que adquireix un producte amb el total convenciment de que, tot i ser derivat del cànnabis, és totalment legal perquè no té efectes psicotròpics ni afecta la salut, pot acabar incorrent en un delicte contra la salut pública perquè no existeix una regulació diferenciadora del tipus penal”.
Davant aquestes consideracions, i també de la realitat dels establiments que venen al país derivats del cànnabis i que “estan dins d’una legalitat internacional” i, en canvi, “en uns presumptes llimbs legals al Principat”, el Raonador va apuntar al grup que, en la seva opinió, calia fer alguna cosa. “En l’aplicació dels principis generals del dret i constitucionals sobre seguretat jurídica, principi de legalitat, d’igualtat, de prohibició expressa de l’analogia en matèria penal, etc... conforme els quals els ciutadans han de conèixer la part objectiva del respectiu delicte tipus, endemés de la seva significació antijurídica per incórrer en responsabilitat penal, Andorra s’ha de dotar d’una normativa suficientment clara com perquè els ciutadans no incorrin en error o confusió, en relació a si els derivats del cànnabis que no sobrepassin el 0,2% en THC s’han de considerar droga tòxica a efectes penals o no”, remarca.
Aquí Cañada no diu en quin sentit s’hauria de fer. És a dir, entén que la regulació podria ser tot mantenint que qualsevol derivat del cànnabis, independentment del seu contingut en THC, es fiscalitza, fet que suposaria “la prohibició absoluta” i, en conseqüència, “l’elenc de comerços actualment oberts haurien de tancar”. O, al contrari, també es pot admetre la legalitat d’alguns productes. En aquest cas, reclama, “s’ha de donar seguretat jurídica als ciutadans adaptant l’ordenament, especialment en l’àmbit penal, i donar una resposta garantista en línia a la regulació d’altres països del nostre entorn”. Això implicaria per exemple indicar que el producte hauria d’estar envasat i etiquetat, que hagués estat comercialitzat per una empresa amb aquest objecte comercial o que la concentració sigui inferior al 0,2% del THC.
Cañada adverteix al final de l’informe que “no és una qüestió fútil”. Així, reitera que “la manca d’un marc normatiu clar i inequívoc sobre la matèria incideix de manera notable en els drets i llibertats fonamentals de les persones”.