I això que ningú no respon les qüestions que planteja. Perquè qui ho hauria fer, la cap de compliment normatiu de BPA, ja va anunciar dimarts que no pensava respondre ni les preguntes de l’acusació pública ni de la particular. Res. Una pèrdua de temps d’allò més bèstia. Un sense sentit constant. Però de moment Joan Pau Miquel encara continua guanyant. I això que Alberca deu haver fet ja un miler llarg de preguntes. Però el principal processat en la causa general del ‘cas BPA’ va estar 38 jornades seguides responent. Ell responia, sí. Alberca en porta dues de seguides preguntant. En solitari. Escenificant les preguntes. Mirant una interrogada que l’evita. Ja no és kafkià. És més que això.
I el que més indigna els acusats, o el que més sorprèn, és que Alberca en cap cas es demana per l’origen dels diners. Eren lícits o no ho eren. ¿Es tractava només d’evasió fiscal? El fiscal demana explicacions i més explicacions sobre documents, sobre transferències, sobre controls… i de tant en tant l’interromp algun advocat defensor per demanar alguna precisió sobre alguna dada o alguna de les pàgines del sumari que refereix en les seves preguntes.
També atura puntualment l’interrogatori-que-no-ho-és-ni-ho-serà-però-fa-riure-per-no-plorar el magistrat president de la sala. Si Enric Anglada li va deixar clar a Alberca, dimecres, que no calia que es referís més a ‘xino’ perquè en català és xinès i, a més a més, sona despectiu. Aquest dijous li ha remarcat al fiscal que ha de vocalitzar més (“senyor fiscal, pot vocalitzar una mica, si us plau”, ha reiterat en més d’una ocasió). Això quan el president no puntualitza que hi ha alguns processats molt juntets al banc dels acusats i no fos que tinguessin ‘problemes’ de qualsevol contagi.
En fi, que si Anglada ha donat el torn de paraula a Alberca, quan ha escaigut, perquè fes preguntes-no-respostes, el fiscal, en un moment donat de la sessió, i després que al lletrat que representa l’acusació particular exercida pel Govern, Manuel Pujadas, se li ‘disparés’ l’ordinador amb el lector automàtic (lectora, per ser precisos) no silenciat, ha hagut de reconèixer: “Em sento com una maquineta.” En fi, veure per creure. I segueix, segueix, segueix…
Comentaris (7)