“Vostès no creuen que si hagués sabut tot aquest embolic de drogues i merdes, amb perdó de l’expressió, no hauria agafat el cotxe de Martínez i hauria marxat del país? O sabent que portava droga al cotxe j me l’hauria jugat transportant droga des de València fins a la Seu tenint la comunió de la meva filla en uns dies? Solament venia pel vestit per a la comunió de la meva filla i unes sabates que era l’únic que em faltava per a la comunió. I a buidar la botiga de Martínez, que creia que era el meu amic… perquè des del dia que va marxar de la Comella per fer-se unes proves a Barcelona i no va tornar ja no he tornat a tenir cap tipus de contacte amb ell! M’ha deixat aquí tirat com a una burilla”!
"Em dirigeixo a vostès perquè ja no puc més aguantar aquesta situació de presó preventiva. Porto en aquesta situació des de fa 21 mesos i 5 dies, o sia, 600 dies sense saber res de la meva situació i he pensat que això ja passa de frenada"
José Ramón Carmona Pelayo envia una carta de cinc pàgines de llibreta de quadres exposant el seu malson penitenciari, descrivint els fets que se li imputen. Tot a la seva manera, seguint la seva versió. Narra la impotència que sent des que el 3 de maig del 2018 va entrar a la Comella, impotència que es va veure incrementada des de la desaparició, per dir-ho d’alguna manera, de José Miguel Martínez Ruiz, el propietari de la droga -uns 200 grams de cocaïna d’entrada- que la policia va comissar a un tercer, el noi a qui el segon va enredar perquè fes de camell i creués la frontera amb la mercaderia i en un autobús de línia de la Seu. Si apareixen els noms complets de dos dels malaurats protagonistes d’allò que la policia va denominar com el ‘supermercat de la droga’ és perquè l’autor de la missiva els escriu tal com raja.
Escriu -de fet ho va fer el 9 de gener, però les cartes triguen a arribar a destinació- per treure’s alguns neguits de sobre i exposar el seu malestar, la injustícia que creu que s’està cometent amb ell. Just el dia que redactava l’explicació -tota en majúscula- li van comunicar que la fiscalia demana vuit anys de presó. “Amb tot això vull dir: que o em jutgen en el que queda d’aquest mes i em deixen en llibertat o com he pensant moltes vegades…” José Ramón escriu la frase sencera i adverteix que la cosa pot acabar malament. També escriu que sap que “això no em beneficiarà en res. Però ‘de perdidos al río’”, contempla la missiva respectant la frase feta en la llengua original amb la qual ha estat redactada.
Els investigadors atribueixen a José Ramon Carmona funcions de vigilància -que ell nega- en el denominat ‘supermercat de la droga’ desarticulat a principi del maig del 2018 i que va permetre comissar més de 200 grams de cocaïna entre altres estupefaents
“Em dirigeixo a vostès perquè ja no puc més aguantar aquesta situació de presó preventiva. Porto en aquesta situació des de fa 21 mesos i 5 dies, o sia, 600 dies sense saber res de la meva situació i he pensat que això ja passa de frenada. Tinc una filla de 10 anys que és el millor que m’ha passat a la vida i una família increïble a la qual estic fent patir com mai.” José Ramón explica que tenia feina a València, que feia tres anys que preparava la comunió de la seva filla, que es va celebrar poc després de la seva detenció, com estava prevista, però, òbviament, sense la seva presència. “I això no m’ho perdonaré en la vida. Ni a mi ni al país d’Andorra ni a la seva Justícia”, que acusa de corrupta.
Explica tot el que s’ha deixat perdre aquests 21 mesos -veure la seva filla participar de les falles com a fallera major infantil, per exemple- i lamenta que la seva família hagi d’estar en tractament psicològic per culpa de la situació per la qual passa ell. Pel seu empresonament. “Sense tenir res a veure amb el cas.” Descriu com a exemplar el seu comportament a la presó. “Sóc pres de confiança, o sigui, ordenança del mòdul. Entrego tot el que escau als companys, el dinar, el sopar… netejo tots els dies el centre i les instal·lacions exteriors… tot. Ningú no té cap queixa de mi. Tothom està super content amb el meu comportament.” Qui no està gens content ni satisfet és ell d’haver decidit acompanyar, un bon dia, qui era un amic de la infància i que ara, diu, l’ha deixat “tirat com una burilla”.
El processat exposa en una missiva que el seu comportament al centre penitenciari està sent exquisit però que se li està destrossant la vida d’ell i de la seva família quan havia vingut a Andorra a ajudar qui creia que era un amic i a comprar roba i sabates
“Jo vaig venir aquí a Andorra a acompanyar el que creia que era el meu amic, el ‘meu germà’, com ens dèiem… vaig venir a acompanyar-lo a recollir uns materials que li quedaven per recollir de la seva botiga que tenia a Encamp i de passada em comprava el vestit per a la comunió de la meva filla, un vestit que ja havia vist aquí al país el mes de gener que vaig venir a Andorra a passar uns dies amb la meva filla a casa del meu suposat germà…” Passejant va fixar-se en un vestit exposat en un aparador, li va agradar i va decidir estalviar els 1.590 euros que li havia de costar amb les sabates i que és el que duia a sobre quan el van detenir en un carrer sense sortida mentre esperava el seu amic i un amic de l’amic que baixessin de casa d’un tercer amic al qual li havien anat suposadament comprar alguna mica de droga -“porros i heroïna, però mirin fins on va arribar la mentida que no va ser capaç de dir-me que anava a recollir la droga que li havia donat”- però en realitat el company d’aventura li va anar a buscar el paquet que li havia entregat a la Seu perquè li passés per la frontera i en bus.
Entrega controlada
Però llavors, en aquell moment, a casa de l’amic, la policia, la fiscalia i la Batllia no només ho tenien tot controlat sinó que, a més a més, estaven esperant l’arribada d’en Martínez. Aquest home, que el seu company de viatge cita tal qual en la missiva, tenia residència efectiva al Principat i un negoci que estava a punt de tancar o ja havia tancat. Potser sospitava que li anaven al darrera. Patia una greu malaltia i això li va acabar servint per tocar el dos. Seguint raons humanitàries i vist que al Principat no se li podien fer les proves necessàries, el van deixar sortir i mai més se n’ha sabut gran cosa d’ell. De fet, n’han tingut més notícies les autoritats andorranes a través dels seus homòlegs espanyols que no pas en José Ramón, a qui els investigadors van atribuir un paper de ‘vigilant’ al carrer sense sortida que el processat nega tot recordant que ni coneix els policies secrets ni hauria sabut escapolir-se del lloc on estava perquè era tot just el segon cop que venia al país.
“Des del dia que va marxar de la Comella per fer-se les proves a Barcelona i no va tornar, jo no he tornat a tenir cap tipus de contacte amb ell. No em contesta cap carta ni m’agafa el telèfon, ningú de la seva família”
“Des del dia que va marxar de la Comella per fer-se les proves a Barcelona i no va tornar, jo no he tornat a tenir cap tipus de contacte amb ell. No em contesta cap carta ni m’agafa el telèfon, ningú de la seva família. Ni van a veure la meva sabent que ho estan passant fatal. Vostès sabent que des de que se’ls va escapar ho estan pagant amb mi. Estic pagant els plats trencats de la batlle que li va atorgar el permís? Estic pagant jo la seva presó? La seva pena? Sense comptar ni amb la meva filla i la meva família? Han destrossat una família per la cara!”, exclama José Ramón Carmona després d’explicar amb força detalls aquell viatge de València a Andorra, fins al Pas, aturant-se a la Seu a deixar la droga sense que, suposadament, l’autor de la missiva ho sabés.
De fet, si el que escriu és cert, si el que ha declarat a la Batllia és de veritat, l’home sembla més aviat innocent. Innocent no pas de no haver fet res -això ho hauran de dir els tribunals malgrat que ell manté la seva innocència legal, jurídica- sinó per haver confiat amb algú que sabia que no havia anat pas pel camí recte però a qui creia que havia d’ajudar. Res, a desmuntar la botiga. I així pujant a Andorra es podria comprar el vestit. El famós ‘traje’ que havia de lluir a la comunió de la filla. I les sabates. Però el seu amic “portava tot tipus de drogues al seu cotxe, droga que jo en cap moment, repeteixo!, en cap moment, sabia que duia, encara que sigui difícil o no vulguin creure les meves paraules”.
“Estic pagant els plats trencats de la batlle que li va atorgar el permís? Estic pagant jo la seva presó? La seva pena? Sense comptar ni amb la meva filla i la meva família?”
I després d’aquella aventura de principi de maig del 2018 amb el seu ara ja no amic i menys encara ‘germà’, José Ramón continua esperant. “Vostès no creuen que en 21 mesos no tinc data de judici però sí una petició fiscal de vuit anys de condemna? No creuen que si he comès algun delicte l’he comès a Espanya ja que la droga es va entregar a territori espanyol i no a Andorra? A mi no m’han agafat res de droga. Només els 1.590 euros que duia per al vestit. No han vist que no tinc res a veure amb temes de drogues, que no he comès cap delicte a Espanya? Que no tinc cap propietat? Tinc un Ford Ka de 20 anys i una moto que en té 15. Si fos un delinqüent o un traficant tindria alguna cosa, no?”
Tenia, assegura, 1.590 euros. "Aquells 1.590 euros que duia vaig estar sis o vuit mesos estalviant-los, que vaig anar ofegat estalviant durant tres anys per pagar totes les despeses de la comunió de la meva filla. Total per res, perquè no hi vaig poder anar. I això no m'ho perdonaré mai, en tota la vida. Ni a mi ni al país d'Andorra ni a la seva Justícia corrupta! Amb tot això vull dir: o que em jutgin en el que queda de mes i em deixin en llibertat o com he pensat molts vegades aquesta vega em..." Pensin el mal final que vulguin. És la desesperació d'algú que sap el dia que va entrar a la presó -sense causa, segons ell-, però ni de bon tros no sap quan en podrà sortir.