Efectivament, en la jornada organitzada pel Col·legi d’Advocats sobre violència de gènere, en el marc d’una taula rodona amb les tres ponents intervinents -la fiscal espanyola María Jesús Méndez, la metgessa forense cubana exercent a Andorra María Ángeles Tagarro, i l’advocada catalana Ester Garcia- va aparèixer la necessitat (o no) d’activar d’una vegada la indemnització estatal. O, dit d’una altra manera, deixar sense efecte la reserva que frena aquestes compensacions econòmiques.
Aviat s’haurà de decidir si es renova la reserva, i no són pocs els sectors socials que reclamen que s’acabi ja amb aquest viacrucis i l’Estat assumeixi els seus compromisos internacionals i que deixi d’actuar de cara a la galeria per, en el fons, fer triomfar l’immobilisme. Fa un any més o menys, socialdemòcrates i Concòrdia van promoure un ferreny debat que va portar la majoria demòcrata a admetre que s’havia de redactar un projecte de llei que regulés com accedir o activar dits ajuts. Hores d’ara, però, el més calent és a l’aigüera.
I això que en els països de l’entorn, i la fiscal Méndez ho va deixar ben clar, és obvi que cada cop més l’Estat ha d’intervenir per fer costat a les víctimes. I no només per dictar una sentència que condemni l’agressor. També i sobretot per donar eines a la víctima, incloses les econòmiques, perquè a poc a poc pugui sortir del pou. Del pou al qual envia la violència de gènere. Físicament, emocionalment, econòmicament. Andorra, però, és diferent.
D’aquí que un dels punts que més interès va aixecar durant la taula rodona, i més venint d’una jurista exconsellera general, era la demanda de tornar a posar el focus en el fet que l’Estat es deixi de romanços i no posi través a indemnitzar les víctimes d’agressions masclistes. Allí on no arribi l’agressor, hauran d’arribar els mecanismes públics. La qüestió és alimentar un clam perquè el Govern no tingui més remei que deixar sense efecte la reserva.
Entre altres coses, perquè tampoc no ha fet els deures. I si no ha regulat la matèria quan el propi executiu -que manté que és discriminatori indemnitzar des de l’erari públic les víctimes d’un tipus de violència i no fer-ho en altres casos- s’hi va comprometre com s’hi va comprometre el grup parlamentari majoritari, el problema no pot ser mai de les víctimes de la xacra. Sinó que se l’haurà d’empassar qui no ha fet el que es va comprometre a fer. D’aquí que el clam sigui majoritari, que no pas unànime. Aquest any sí. Sí a indemnitzar les víctimes de violència de gènere. No a tornar a fer-se l’orni activant la reserva en el Conveni d’Istanbul.
Comentaris (2)