Honors al síndic de l’autodissolució

El síndic general que va haver d’executar la dissolució el 1992 de la cambra parlamentària ha rebut la condecoració a la Sala dels Passos Perduts de Casa de la Vall envoltat de familiars i al costat de dirigents polítics actuals i alguns del temps en què li va tocar liderar el Consell. “Moments complexos”, ha reconegut. Però que li va reportar -ja abans havia estat cònsol de la Massana i conseller quan hi va haver la reforma que va crear Govern- “una experiència inoblidable”. I que “hi hagi un reconeixement a la feina feta és més agradable” que no pas que els assistents a una sessió del Consell General comencin a increpar, com va passar el dia de la dissolució.

L’homenatjat reconeix haver viscut “moments complexos” que li van reportar “una experiència inoblidable”. Per tant, que “hi hagi un reconeixement a la feina feta és agradable”

Gelabert, que havia estat precedit en el discurs per l’actual síndic general, Carles Ensenyat, que ha qualificat l’homenatjat d’home “d’una sola peça, de paraula”, ha fet un repàs a la seva activitat pública que va iniciar per una certa influència, ha reconegut, del seu pare i del seu padrí, però, sobretot, per l’amor al país i a les institucions que li van transmetre els seus mestres a l’escola d’Arinsal: Albert Puigoriol i Pere Canturri. Seria cònsol estan empleat a la conselleria d’Agricultura, que tenia Casimir Arajol de responsable. 

Quan un grup de consellers, el 1991, el va anar a buscar com a home de consens per poder rellevar Josep Maria Beal quan va emmalaltir, va acceptar, però la proposta el va agafar “amb el pas canviat” i es va haver de “resituar”. Va ser un temps curt però intensíssim. I el bloqueig institucional “ens agafa de sorpresa”. Un únic conseller general proposa l’autodissolució -que ara no seria possible, ha recordat Ensenyat- i la proposta acaba fent taca d’oli i Gelabert, com a síndic, que no pas com a conseller, perquè no ho era, l’acaba executant. 

Com ha indicat Carles Ensenyat, “sense Gelabert no s’hauria impulsat” la Constitució. Sense els consellers generals que van decidir fer creu i ratlla per tancar una etapa i que se n’obrís una altra no hi hauria hagut canvi de cicle. Canviar per conservar l’essència, ha vingut a dir l’actual síndic general. Per això, l’acte d’aquest dijous ha estat “un homenatge particular cap a la persona, cap a l’exsíndic i exconseller. Però també és un homenatge col·lectiu per a totes les persones que fan una tasca de servei públic i després tornen a la seva activitat particular”. “Encara que sigui conrear un hort, que també és mantenir-se lligat a la terra”, ha arribat a dir Ensenyat. 

CONSTITUENT VS. EUROPA

Gelabert ha rebut elogis. I ha recordat que va decidir retirar-se de la política abans que el retiressin. Per això, potser, ara no té tota la informació que caldria sobre l’acord d’associació. Però és més aviat agnòstic sobre Europa. Més aviat o totalment. En tot cas, ha indicat el síndic de l’autodissolució, no es pot comparar el procés constituent, la Constitució, amb l’acostament, amb una eventual associació amb Europa. “Llavors era una negociació entre els elegits andorrans i els Coprínceps, amb la qual cosa tot quedava a casa”, ara “Europa és una nebulosa” que maneguen els grans estats i en què els petits països “potser hi han de deixar moltes plomes”.

“Europa és una varietat de formatges molt preocupant”, ha arribat a dir un Gelabert que ha insistit que “no es pot comparar” el procés constituent amb el procés d’associació a la UE. En el seu moment, “hi havia unanimitat” i “se sabia cap a on es volia anar”. Ara, respecte d’Europa, “la unanimitat fa aigües” i “tal com van les coses, no tinc confiança en l’evolució de la comunitat”. Ara bé, “no tinc clar” que faria en l’eventual referèndum. Caldrà veure la pregunta i la informació que es facilita. Mentrestant, la Creu dels Set Braços penja del seu coll. L’autodissolució va funcionar i la Constitució no ha anat pas malament.