El cas, que fa uns quatre anys que cueja, ha acabat resolent-se de manera definitiva a favor del caçador malgrat que se li han desestimat totes les al·legacions que feia en matèria formal i de procediment. Que si la ministra no podia resoldre l’expedient sancionador, que si havia prescrit el termini per presentar l’expedient sancionador… Que si hi havia indefensió per part del caçador, que si aquest no tenia permís de caça i va abonar el que tocava just l’endemà dels fets enjudiciats…
Inicialment s’havia imposat al caçador una multa de 2.000 euros més la retirada del permís de caça i la prohibició d’obtenir-lo de nou en un termini de tres anys. Banders, ministeri i Batllia havien avalat la sanció
Tots aquests al·legats, alguns dels quals l’administració considera que de forma anòmala el recurrent invoca en segona instància, quan no es poden aportar elements distints als aportats fins llavors a no ser que siguin nous i desconeguts abans, els tomba el Superior. Però li dona la raó en el nucli essencial de la reclamació. En la qüestió de fons principal. Abatre una llebre -que també deixa clar el tribunal que no és un animal de renda com pretenia fer veure el caçador- és un acte de caça o no ho és.
“La qüestió essencial que es planteja és la de determinar si el fets que són objecte del procés poden o no ser qualificats com una ‘acció de caça’, que estigui subjecta a les previsions de la Llei de caça. Aquest és l’element nuclear del conflicte, ja que la resolució impugnada atribueix a l’agent la comissió d’una infracció molt greu consistent en ‘estar en acció de caça sense ser titular de la llicència de caça’”, manté la sentència del Superior.
El tribunal, en primer lloc, descarta, com s’ha dit, que la llebre pugui ser considerada com un animal de renda.Ho motiva i justifica que “només considera com animal de renda, dins de la família dels lepòrids, els conills domèstics (oryctolagus cuniculus)” i cap altre. “En conseqüència, les llebres, que no estan incloses en l’article 4.1, no poden rebre la consideració d’animal de renda”. I insisteix en el fet que “ni les llebres són animals de renda, ni el sacrifici dels mateixos a casa per a l’autoconsum es regeix pel decret invocat per la part apel·lant”.
“No es pot considerar que l’activitat del recurrent sigui una ‘acció de caça’, en el sentit de l’article 2 de la Llei de caça, a què abans s’ha fet referència. En efecte, atès que la llebre havia estat criada pels titulars de la finca, en un recinte completament tancat, no ha existit l’activitat de cerca, persecució i encalç d’un animal salvatge que caracteritza pròpiament una acció de caça”
“En qualsevol cas, el fet que les llebres no siguin considerades legalment com animals de renda no prejutja el fet que l’actuació que s’imputa a l’agent pugui o no ser considerada com una ‘acció de caça’.” I recorda que la llei defineix com a tal acció “l’activitat exercida per les persones mitjançant l’ús d’arts, armes o mitjans adequats per tal de buscar, atreure, perseguir o acuitar els animals, amb la finalitat de capturar-los vius o morts”. “Aquests conceptes de buscar, atreure, perseguir o acuitar un animal, o el que és el mateix, d’empaitar-lo o encalçar-lo, evoquen clarament que l’objecte de l’activitat és un animal salvatge en llibertat. En el sentit gramatical, aquesta és també la definició que en dóna el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, segons el qual caçar és: 'Cercar i encalçar (animals en llibertat) per tal de capturar-los o matar-los’”.
Els magistrats tornen a evocar la llei de caça per deixar clar que “només són caçables les espècies d’animals salvatges que es defineixen per la via reglamentària d’acord amb aquesta Llei i els convenis internacionals subscrits pel Principat d’Andorra”. La sala es refereix posteriorment a l’atestat del cos de banders, així com el conjunt de les actuacions, i “posa de relleu que l’agent va disparar a una llebre dins d’un terreny privat, totalment tancat, i que l’animal es trobava en situació de semi-llibertat, ja que no estava engabiat. La pròpia administració, en contestar el recurs, admet que la llebre pertany a la fauna salvatge autòctona, però que havia sigut criada en captivitat i, per consegüent, sota la dependència dels humans, en unes instal·lacions específiques, com és un finca privada protegida per mitjà d’un tancament perimetral”.
En aquestes condicions, conclou el tribunal “no es pot considerar que l’activitat del recurrent sigui una ‘acció de caça’, en el sentit de l’article 2 de la Llei de caça, a què abans s’ha fet referència. En efecte, atès que la llebre havia estat criada pels titulars de la finca, en un recinte completament tancat, no ha existit l’activitat de cerca, persecució i encalç d’un animal salvatge que caracteritza pròpiament una acció de caça”. “En conseqüència, procedeix estimar el recurs d’apel·lació, sense que sigui necessari abordar l’examen de les restants qüestions que es plantegen en els escrits d’al·legacions de les parts.”
Comentaris (5)