Jaime García-Legaz acudiria a terres andorranes per, suposadament, avaluar eventuals col·laboracions de l’administració andorrana en la recerca dels diners de l’expresident català. Des del minut zero del disseny de dita operació, un dels punts col·laterals de Catalunya era Andorra. Hi havia el convenciment que diversos dirigents catalans -per la proximitat geogràfica entre dos centres de negoci com Barcelona i Andorra la Vella- podien tenir o haurien tingut diners ‘refugiats’ al Principat.
Potser no comptaven que hi havia tants o més dirigents d’altres ideologies i punts de l’Estat espanyol que havien fet tants o més refugis dineraris al país dels Pirineus. En fi, aquest element pot ser important en el moment que es veu que si s’obre la porta d’Andbank potser s’acabaria entrant a ‘casa’ de l’avui Borbó emèrit.
El que sembla clar és que la tria de Jaime García-Legaz com a emissari de Rajoy l’1 d’agost del 2014 no va ser a l’atzar. Llavors García-Legaz era secretari d’Estat espanyol de Comerç. Economista, lligava amb la branca més espanyolista del PP. Era del nucli dur de José María Aznar, FAES i companyia. Havia estat ja comandament governamental en els executius del marit d’Ana Botella. I era dels més convençuts que als catalans no se’ls podia donar ni aigua. Ben al contrari: que calia ‘combatre’ls’.
Per acabar-ho d’adobar, García-Legaz estava ben relacionat entre comandaments policials dels que acabarien constituint la suposada brigada patriòtica i fins i tot tenia vincles amb qui durant un temps va ser ‘reietó’ de mil argúcies entre José Manuel Villarejo i Marcelino Martín Blas, aquell jove imberbe encara que llavors era conegut com a ‘El Pequeño Nicolás’.
Quan arribi el moment, l’economista espanyol, exsubdirector del Tresor Públic del país veí, serà un dels homes als quals o bé la Justícia espanyola o bé la Justícia andorrana, com a mínim en qualitat de testimoni, li haurà de demanar què pensa de tot plegat. Igual com probablement s’haurà de fer la mateixa pregunta a Toni Martí, a Toni Riberaygua o a Uriel González
Jaime García-Legaz hauria vingut a Andorra l’1 d’agost del 2014, poc després que esclatés allò de la deixa de l’avi Florenci, a explorar el terreny. A saber què hi podia haver més contra els independentistes catalans. Se’l va acompanyar en una trobada mig ‘clandestina’ a Soldeu on, actuant com a mestre de cerimònies l’advocat i polític Toni Riberaygua, el llavors secretari d’Estat espanyol es reuniria amb qui governava el país, Toni Martí.
I també va participar en la tertúlia Uriel González. Potser un nom gairebé anònim, però no pas intranscendent. González era llavors el responsable del departament de compliment normatiu d’Andbank, l’home que sabia quines operacions s’autoritzaven i quines no. Probablement estava al cas dels moviments que s’havien fet en els comptes que els Pujol havien transferit a BPA. Probablement s’havia d’altres operacions tant o més sonades. Sia com vulgui, aquell executiu d’Andbank va participar de la trobada de García-Legaz i Martí.
En la seva creuada contra l’independentisme català, es van anar fent passos que esquitxarien Andorra. Que si el ‘non paper’ dels americans a la plaça financera aquell mateix agost, que si una primera aproximació a algun prestigiós despatx d’advocats català per saber des d’Andorra com es podria fer per intervenir un banc… Suposadament, a soles, els responsables del Principat no van gosar fer ni el cop de destral ni la martellada. Però amb suport americà…
I aquí és on es realça, possiblement de nou, la figura d’un García-Legaz, economista, que en alguna gravació mig clandestina també admet haver donat un senyal als americans en relació amb Andorra (i manté que els dirigents andorrans s'haurien passat de frenada posteriorment). I és que aquest home que després del seu pas per la primera línia política espanyola s’ha assegut en diferents consells d’administració (com els de Dia o Aena), abans d’ostentar el càrrec amb el qual va viatjar fins a Soldeu havia tingut altres responsabilitats públiques.
Moltes d’elles vinculades al món del comerç, però també a l’educació o a l’estadística, a nivell estatal o a nivell autonòmic. De ben jove, poc després de formar-se, va passar pel Banc d’Espanya i encara va ocupar, després, i durant un lustre ben bo, la subdirecció general del Tresor Públic espanyol. Aquí hauria pogut travar alguns contactes amb el departament homòleg americà que, juntament amb altres persones que haurien pogut traçar-se en el camí aquells mesos del 2014 i del 2015, haurien pogut acabar arrencant el suport del FinCEN.
García-Legaz seria assessor econòmic d’Aznar, passaria com a consultor per la Comissió Europea o per l’OCDE. Tenia, doncs, un molt bon currículum i una millor agenda. I formava part d’aquell nucli dur anti-català que els tribunals, suposadament, hauran de mirar de desentrellar si va actuar d’acord amb la llei o si es va sobrepassar. En tot cas, l’emissari de Rajoy a Soldeu seria un dels enllaços plausibles entre Madrid, Andorra i el FinCEN. I és, potser i quan arribi el moment, un dels homes als quals o bé la Justícia espanyola o bé la Justícia andorrana, com a mínim en qualitat de testimoni, li haurà de demanar què pensa de tot plegat. Igual com probablement s’haurà de fer la mateixa pregunta a Toni Martí, a Toni Riberaygua o a Uriel González. No fos que tots els camins portin a Roma i, alguns també, al FinCEN.
Comentaris (4)