Van ser els cinc inspectors de treball del moment -mitjan 2018- que quan van veure el que es passava a abonar, en el nou reglament, als forenses, per la guàrdia localitzable, van posar el crit al cel. I van recórrer contra l’esmentada normativa. Primer en seu administrativa i després en seu judicial. Hi havia dos elements essencials en la seva queixa. El primer: mentre el reglament en qüestió considerava que les hores extra emmarcades en les guàrdies forenses tenien caràcter estructural, mantenia la dels inspectors laborals com a no estructurals.
¿Què vol dir tot plegat? Com a estructural es considera aquella guàrdia que és intrínseca a la feina. Que són llocs de feina que comporten sí o sí està de guàrdia no de forma puntual i esporàdica sinó de manera usual, normalitzada, habitual. L’esporàdica seria una guàrdia no estructural. I els inspectors de treball consideraven que estaven en la mateixa situació que els forenses. Que la seva feina porta sí o sí haver d’estar de guàrdia. De fet, també ho creien veterinaris, xòfers o inspectors de salut, entre altres. Per això es van adherir a la demanda dels inspectors laborals.
L’administració, però, va defensar que no es pot considerar igual la guàrdia dels forenses que la dels inspectors laborals perquè en ser menys forenses que inspectors de treball, els professionals de la medicina legal estan molt sovint de guàrdia. Per tant, la seva disponibilitat, segons el terme emprat en la sentència recentment dictada pel Superior, és més “onerosa”. De fet, aquesta és la clau de volta de la fonamentació jurídica. Perquè el tribunal ve a dir que una discussió terminològica entre estructural i no estructural no pot invalidar tot un reglament. I, en canvi, que els forenses tenen més feina que la resta.
“La disponibilitat fora de la jornada laboral pot ser més o menys onerosa, i en aquest cas consta que la prestació de serveis per part dels metges forenses fora de l’horari de treball és més habitual que la que afecta els inspectors laborals” constata la sentència de segona instància per avalar el reglament
Ep, que abans d’entrar en el fons de la qüestió deixa fora de la causa xofers, inspectors de salut, veterinaris i altres (com la policia via CFPA, en un cas en què també va pretendre ser adherent tot el SIPAAG), perquè els diu que han presentat la demanda una mica tard per reclamar res per a ells. Que una cosa és reforçar la tesi dels inspectors de treball, que amb donen per reforçada amb la seva adherència, i l’altre voler canviar el ‘petitum’, la sol·licitud. En fi, que no ve d’aquí perquè tampoc no els dóna la raó. Allò que es deia. Que la guàrdia dels forenses és més “onerosa” perquè hi ha menys forenses que inspectors de treball i, també, perquè la potestat reglamentària del Govern és discrecional. Per tant, pot fer de més i de menys.
En fi, que els forenses tenen més catxet que els inspectors de treball. Perquè a més aquests darrers no justifiquen segons el tribunal si fan tantes hores o no que els forenses. I sobre la petició, la segona que formulen els inspectors laborals, de cobrar les guàrdia de manera equivalent als forenses, doncs com que el Superior entén que no és equiparable el que fan els uns i els altres, doncs no hi ha res a demanar. Més encara, el tribunal avala com una cosa especial i específica i que l’administració pot decidir fer crear un complement específic denominat ‘guàrdia forense’ que va vinculat a un preu forfetari. No es cobra per guàrdia, per hora efectivament treballada, sinó percebien un complement únic per la disponibilitat.
“A la vista d’aquest conjunt de circumstàncies, s’ha de concloure que el Govern ha pogut establir legítimament un règim específic respecte de la disponibilitat dels metges forenses, amb la modificació correlativa del seu règim retributiu. La disponibilitat fora de la jornada laboral pot ser més o menys onerosa, i en aquest cas consta que la prestació de serveis per part dels metges forenses fora de l’horari de treball és més habitual que la que afecta els agents.”
Així consta en el fonament jurídic cinquè de la sentència, que acaba concloent, encara que “els termes de comparació no són equiparables en el supòsit que s’examina, el que condueix a descartar l’existència d’una vulneració dels principis d’igualtat i no discriminació”, que finalment és que al·legaven els inspectors de treball i els altres adherents. Per tant, res de res. Els forenses tenen més glamur. O, com a mínim, tenen dues sentències a favor seu. La de primera instància i la ferma.