Diuen que els grans campions es forgen sobre el fang, i el personatge en qüestió té un màster en enfrontar-se a les adversitats. José Ortega Chumilla (2 d’octubre de 1963) va néixer a la població de Yecla (Múrcia), un municipi de poc més de 34.000 habitants, i va créixer boxejant en un entorn humil, al costat dels seus avis, a causa d’una defunció que li va arribar sobtadament. “Vaig començar des de molt jove, el meu pare va morir molt aviat, i jo m’havia de buscar la vida perquè la meva mare no tenia gaires diners. Em va agradar molt el món de la boxa, i el meu avi és una de les persones que més m’ho va inculcar perquè li agradava molt Cassius Clay -el nom real de Muhammad Ali-”, explica sobre els inicis d’una història d’amor que encara no sabia que el mantindria quinze anys en alta competició.
“A Barcelona, Chumilla va arribar-hi demanant l’excedència com a bomber, la que ha estat la seva professió durant trenta-tres anys i de la que s’acabava de graduar, amb la intenció de poder gaudir de més oportunitats a banda d’una carrera com a boxejador”
“En morir-se el meu pare, les possibilitats econòmiques de la mare feien que fos impossible viure els dos sols pagant un lloguer. Vam fer com avui en dia: quan els fills no tenen diners per comprar-se una casa, viuen amb els pares. Antigament, era més o menys igual: la meva mare em va portar a viure amb el meu avi i vaig estar molts anys amb ell, mentre ella treballava de cuinera”, explica el Chumilla, el cognom amb què el coneixen al barri que posteriorment, després de formar part de la selecció absoluta, el veuria proclamar-se guanyador. “El primer cop que vaig anar al Campionat d’Espanya, l’equip nacional es va fixar en mi, jo tenia setze anys, i ja pràcticament em vaig incorporar allà fins als trenta anys”, repassa Ortega pare, que va aconseguir convèncer l’exboxejador Manuel Lorente del seu potencial.
Van ser molts anys d’esforç perquè, en la seva època de màxima esplendor, Chumilla acabés proclamant-se fins a set vegades campió d’Espanya i dues vegades subcampió. Uns èxits que li han permès formar part de dues Olimpíades, primer a Seül’88 i després a Barcelona’92. “Costa molt guanyar-se l’entrada a uns Jocs Olímpics, jo vaig participar-hi, i en acabar vaig continuar amb la beca fins a Barcelona”, explica, destacant de la capital catalana que “per a mi, que els segueixo molt, han estat dels millors de la història”. Allà, Chumilla va arribar-hi demanant l’excedència com a bomber, la que ha estat la seva professió durant trenta-tres anys i de la que s’acabava de graduar per vocació, amb la intenció de poder gaudir de més oportunitats a banda d’una carrera professional com a boxejador. Una qüestió que sempre han tingut present dins la família Ortega, ja que el Chumi també és graduat en psicologia.
“En aquells temps jo guanyava diners, tots els esportistes que són bons, campions d’Espanya o que estan a l’elit, guanyen diners. Jo guanyava gairebé un milió de pessetes aproximadament cada mes. Aquells diners no els invertia, els guardava, perquè antigament es feia així. Però jo sabia que els diners s’acaben, la boxa s’acabava amb qualsevol lesió”, reflexionà Chumilla. “Llavors vaig dir: alguna cosa he de fer per al dia de demà. I jo sempre he estat un home que m’ha agradat el risc, la muntanya, l’escalda, ajudar a la gent... He estat un home molt actiu, i vaig creure que el millor treball que podia tenir és bomber de rescat, policia, o alguna cosa així”, confessa sobre la professió que va copar la seva vida.
Més tard, va néixer el petit Chumi, i, a mesura que passaven els anys, anava absorbent el que era el món de la boxa. “Jo tenia un garatge subterrani que em vaig fer jo mateix, de 80-90 metres, i sempre estava entrenant. Alguns xavals de la zona deien que volien venir i jo els vaig acollir. El meu fill sentia el soroll i també volia baixar, de ben petit, i feia tot el que aprenia dels altres”, detalla el seu pare, a qui hagués agradat que el seu fill continués el seu llegat, però finalment, per qüestió d’amistats, va decidir-se pel bàsquet.
“A Yecla hi havia un equip de bàsquet (Red Deportiva Yecla) i s’hi va apuntar, el primer any combinant-ho amb el futbol. Després, a la temporada següent, em va donar les gràcies per inscriure’l allà, ja que era l’esport que més li agradava”, comenta sobre el seu fill, a qui sempre ha intentat inculcar els valors més purs de l’esport. “Estava tot el dia al gimnàs, em veia entrenar, venia amb mi a les competicions, i li vaig inculcar la disciplina, el manteniment físic, el que és l’esport. Ell ho ha anat agafant, i la veritat és que estic superorgullós d’ell. Abans li deien: mira, el fill del Chumilla; ara no, ara soc jo el pare del Chumi”, comenta de forma divertida.
“Ha estat un noi que, des de ben petit, s’ho ha guanyat ell. Jo no li he regalat res, ningú li ha regalat res per ser el meu fill. S’ho ha guanyat perquè lluita, es tira per la pilota amb tot, s’entrega al 100% en tot el que fa”
Actualment, després d’haver passat per equips com l’UCAM Múrcia, l’Albacete, l’Alacant o el Palència, i tot i ser un dels nous fitxatges, el Chumi és un dels ‘fixes’ per a Natxo Lezkano en la rotació del MoraBanc Andorra, on destaca per la seva entrega i capacitat de sacrifici. “La disciplina, el respecte que té cap als altres, les persones i els jugadors, m’enorgulleix moltíssim, el que més en aquesta vida. Jo noto que ho ha agafat de veure’m a mi boxejar, ho ha ‘mamat’ de les venes. Ha estat un noi que, des de ben petit, s’ho ha guanyat ell. Jo no li he regalat res, ningú li ha regalat res per ser el meu fill. S’ho ha guanyat perquè lluita, es tira per la pilota amb tot, s’entrega al 100% en tot el que fa”, s’emociona Chumilla, que assenyala que “juga per l’equip, no per ell, i no ho fa per cobrar més o menys, ni perquè estigui a l’ACB, sinó perquè viu l’esport, viu el bàsquet i vol ser millor”.
“Quan Lezkano va fer l’equip, vaig pensar que podríem arribar als play-offs. El que passa és que no m’explico com pot haver-hi tantes lesions, n’hi ha moltes, i això crec que els està perjudicant, perquè podrien haver aconseguit dues victòries més perfectament”
Davant aquest panorama, el progenitor va decidir avançar la seva jubilació per poder-se dedicar només a gaudir del seu fill. “Sempre estava canviant guàrdies, fent torns llargs entre setmana per poder canviar-ho amb els companys i portar al ‘Chumi’ a tot arreu”, recorda Chumilla, que s’ha convertit en un gran aficionat al bàsquet i viatja en cotxe pels pavellons d’arreu d’Espanya. “L’any de l’ascens amb el Palència, els 22 partits que va jugar allà, els vaig veure tots. També he estat a Múrcia, Granada, València, Burgos... Des que està a l’ACB, he vist el 80% dels partits. A Andorra he estat tres vegades, i també vaig anar a València”, explica, mentre afegeix que ja té demanades les entrades per al pròxim desplaçament tricolor, el pròxim 30 de novembre, a Fontajau, contra el Bàsquet Girona (dissabte, 20:45 hores).
Sobre el conjunt tricolor, Chumilla explica que va omplir-se d’optimisme a principis de temporada, quan es van conèixer els nous integrants d’una plantilla molt il·lusionant, però que cada cop es veu més perjudicada per les baixes: “Quan Natxo Lezkano va fer l’equip, vaig pensar que podríem arribar als play-offs. El que passa és que no m’explico com pot haver-hi tantes lesions, n’hi ha moltes, i això crec que els està perjudicant, perquè podrien haver aconseguit dues victòries més perfectament”, reconeix. Preguntat pel país, tot i destacar que encara no s’ha acostumat a les cues d’entrada i sortida, el pare del Chumi ha quedat sorprès al Principat: “Andorra m’ha impressionat, pels edificis i les seves vistes, però sobretot per la seguretat. No hi ha maldat, no hi ha furts, no t’has de preocupar per si t’has deixat el cotxe obert... Això m’ha agradat molt”.
“La gent d’aquí, tant al Chumi com a mi, tot i que a mi encara no em coneixen gaire, ens estan tractant molt bé. Dels pocs que he conegut de l’equip o al pavelló, veig un tracte molt correcte amb tothom”. A més, assegura que l’escorta del MoraBanc li ha plantejat un repte: “Estic estudiant català, el meu fill m’ho va proposar, i ara ho estic fent. He comprat fins i tot diaris en català per anar aprenent, miro una sèrie per aprendre. Però no vull parlar un català així tancat, simplement vull estudiar-lo perquè, quan llegeixi la premsa esportiva, pugui informar-me del que dieu”.