RonronejAND, així, escrit d’aquesta forma, és el nom ‘comercial’ de la tercera associació que oficialment es constitueix al Principat per treballar pels gats. I especialment pels gats del carrer. Laika, Gats i miau i ara aquesta entitat que porta un cognom tan llarg darrere (associació protectora dels gats ferals i dels gats en situació de risc del Principat d’Andorra) que s’han de buscar els papers que l’administració acaba de validar abans de poder-lo pronunciar.
Ara mateix disposen de cinc voluntaris i gestionen sis colònies a Andorra la Vella i dos més a Encamp. En total, uns 120 animals
És una entitat gairebé bipersonal. La Bea i la Vicky, explica la primera de totes dues que, a més de cuidar dels felins, és l’encarregada de conduir les xarxes socials. Tenen cinc voluntaris, això sí. I si els demanes com s’ho han fet per completar els càrrecs mínims que l’administració exigeix per poder constituir una associació, la Bea parla d’amics i familiars. Ja se sap. El reconeixement oficial els va arribar el gener. Però treballen des de l’agost passat. Havien estat col·laboradores de Gats i miau. “Però som dones empoderades i volíem ser independents”, explica la promotora de RonronejAND, que defugi qualsevol enfrontament entre associacions. “Nosaltres ens portem bé amb tothom.”
Si se li demana si no seria més efectiva una sola entitat amb més poder i capacitat, Bea explica, d’entrada, que “si hi ha hagués una altra protectora benvinguda seria també”. Una sola organització? “Depèn de qui manés a nivell institucional”, respon. No li preocupa la qüestió. El que l’amoïna és la causa. Treure els gats de l’atzucac en què sovint viuen. Gestionen ara mateix sis comunitats de gats a Andorra la Vella i dos més a Encamp. 120 animals en total. Més o menys, és clar. Podem semblar pocs. Però Déu n’hi do. Una bona feina i esforç els suposa.
ELS ORÍGENS
L’inici de RonronejAND és una trobada amb el conseller d’Higiene del comú d’Andorra la Vella, Gerard Estrella. “Nosaltres érem persones particulars” que van anar a exposar la situació que vivien alguns animals, alguns felins ‘residents’ al carrer i “ells -el comú- ens van donar els mitjans per capturar i esterilitzar” els gats. Una part de la feina, de la gestió de les colònies, més enllà de donar-los menjar i un lloc on dormir és, justament, capturar els animals i tractar-los. Però s’ha de fer amb cura i sensibilitat, deixar clar la Bea.
“Ens va prou bé”, remarquen. Estan satisfetes de la feina que fan malgrat que saben que poden arribar on poden arribar. No descarten professionalitzar la tasca que fan algun dia. Fent-se associació poden accedir a uns ajuts de l’administració que com a particulars no podien obtenir. D’aquí, en gran part, el motiu pel qual es van organitzar com a col·lectiu oficial. Encara que “nosaltres depenem de nosaltres mateixes”. Ho diu sorneguerament. Es refereix, ara per ara i especialment, al finançament.
Des que han fet la feina de facilitar el menjar i els dormitoris a les colònies que controlen -s’estima més no dir els indrets exactes per evitar ensurts- tot plegat està molt més organitzat. Ni es veuen les colles de felins que abans es veien, suposant algunes vegades una molèstia per als veïns, ni els animals es barallen entre ells. El control de les colònies “canvia la vida als gats, però també canvia la vida dels veïns”, diu Bea, que fa un clam a no facilitar menjar als animals. De cap de les maneres.
“Res de sopa, res de sardines. Això és una guarrada”, viu ben significativament. “No s’ho mengen una vegada el gat té el seu menjador”, remarca. I explica que si algú veu un gat que sembla que viu al carrer, més si en són uns quants, “que truqui a qui sigui però que truqui. I si t’agraden els gats, ajuda’ns”, detalla. I precisa, per exemple, el correu electrònic de l’entitat: ronronejand@gmail.com
¿Quants gats hi pot haver pels carrers del Principat? “Això no ho sap ningú. Potser Laika és qui més s’hi podria aproximar. Però hi ha molts gats que no els controla ningú. I estan molt estigmatitzats. En pots trobar al Tarter, per exemple.” I ningú sap què hi fan i tampoc ningú no els té controlats ni els fa el seguiment. “Si les administracions i els animalistes ens poséssim les piles”, s’aventura a dir Bea, més aviat que tard s’acabaria el problema. Si problema es considera que hi ha, és clar.