“No hi ha res com Andorra, i res com a casa. Andorra és única. S’hi viu molt bé. I si hi pogués fer la meva feina no me’n mouria. Però no és el cas.” Ho explica la cantant i actriu. Diu que amb Montesinos han fet broma. Que a veure si encara que només fos per un dia poguessin portar el ‘Fantasma de l’Òpera’ al Principat. Potser hi hauria de dir alguna cosa Antonio Banderas. Sí, l’actor. En aquest cas juga el paper de productor. El que s’hi juga els dinerons, vaja. El malagueny que ha triomfat a Hollywood ha visitat més d’un dia l’elenc del qual fa part Martín.
‘El Fantasma de l’Òpera’ acaba temporada a Madrid el dia 26 d’aquest mes. El 13 de juny, al carrer Anna Maria Janer del nucli antic d’Andorra la Vella, la cantant andorrana serà una de les quatre veus que s’ajuntaran amb una petita orquestra de jazz-cambra de l’ONCA per protagonitzar el muntatge que servirà per posar en marxa el Jambo. “N’estic encantada. Em fa moltíssima il·lusió poder fer la meva professió al meu país”, exposa l’artista, que durant anys s’ha format per diversos indrets referents en musicals.
“Estic vivint quelcom increïble, estic molt agraïda. Però sí, al final és el que m’imaginava. És una feina com una altra. Però és una feina. Val, d’acord, una feina que a mi m’omple molt. Però és molt sacrificada, molt”
A Martín la va contactar el director artístic del Jambo, n’Oriol Vilella. Li va proposar, amb Martí Pons, “fer la cançó principal del ‘Fantasma de l’Òpera’, que no és la del meu personatge”. Però va declinar l’oferiment en aquest sentit. No pas cantar, no pas ser present al Jambo. Posarà veu a música de musicals, però serà nou material. Res que hagi fet fins ara. De fet, explica, millor no fer quelcom amb el que ja està treballant ara. Foc nou per al Jambo.
El festival de música al carrer d’Andorra la Vella li servirà per continuar en forma, per continuar treballant. El juny i el juliol el tindrà, més o menys, de festa pel que fa al ‘Fantasma’. Però mantindrà la seva activitat habitual. Les seves audicions. El món de l’escena, dels musicals, és extremadament complexe i competitiu. I hi ha molta competitivitat. Molta competència. És el que s’esperava, això de ser professional dels musicals, se li demana? I Laura Martín ho té clar: “Estic vivint quelcom increïble, estic molt agraïda. Però sí, al final és el que m’imaginava.”
La cantant i actriu andorrana explica que si et dediques a aquest món de forma professional, al final “és una feina com una altra. Però és una feina. Val, d’acord, una feina que a mi m’omple molt. Però és molt sacrificada, molt”. I és que recorda que al final, tot plegat acaba sent “monòton” i “una mica cansat”. Però com qui obre i tanca la caixa al supermercat, com el que canvia rodes o com el qui revisa la documentació en una oficina. No deixa de ser una feina. Un treball.
En aquest cas, només fan festa un dia a la setmana. “Per Nadal potser vam enllaçar un parell de dies seguits festius.” Però poca cosa més. Martín puja a l’escenari de dimarts a diumenge. I el cap de setmana, en un parell d’ocasions, com a mínim. És esgotador, sí. “Però sóc molt afortunada del que tinc.” Un paper important encara que no protagonista. No té un rol solista, però és la millor amiga de la protagonista femenina del musical. “Estar en aquesta obra amb els grans dels musicals actuals és una experiència i una gran oportunitat. És el millor que em podria haver sortit i és molt bo per al meu currículum”.
“Estar en aquesta obra amb els grans dels musicals actuals és una experiència i una gran oportunitat. És el millor que em podria haver sortit i és molt bo per al meu currículum”
Certament, “cada dia és el mateix i acaba sent”, s’ha dit ja, “molt monòton. Però tenim la Sílvia Montesino (la directora) ens motiva a lluitar contra la monotonia, contra el fet que cada dia sigui el mateix”. I per això promou “petits canvis, petits reptes per mantenir la tensió”. Laura Martín explica que “hi ha dies que et poses nerviós, hi ha dies que no saps perquè el cos reacciona d’una manera que no t’ho expliques”. Si algú especial l’avisa que l’anirà a veure, el neguit s’incrementa, per exemple, admet l’actriu i cantant.
Laura Martín celebra la resposta del públic i de la crítica. “Hi ha molts dies que algunes de les persones que ens han vingut a veure ens esperen a la sortida. Tenim ‘feedbacks’ molt bons. I a mi personalment, hi ha molta gent que no conec de res que m’ha escrit per Instagram per felicitar-me”. La jove artista andorrana assegura que “m’escrigui qui m’escrigui, sempre fa il·lusió”. Clar que si entre bambolines es presenta n’Antonio Banderas i l’amanyaga i li elogia la feina feta, i això ha passat, tot plegat agafa una altra dimensió. Però vaja, qualsevol comentari positiu, constructiu, és benvingut. “Estic molt contenta, és un aprenentatge molt gran.”
I Martín, Laura, no es queda només amb el ‘Fantasma’. No pas. Continua, com diu ella, “audicionant”, és a dir, acudint a proves per a noves feines. Sempre s’ha d’estar atent i mai se sap si hi pot haver quelcom del millor del que tens o et pots quedar sense el que et sembla que tenies. A més a més, “cada setmana segueixo classes de cant i interpretació”. “La veu és un múscul. Si no la treballes es torna torna dèbil.” “No pots donar res per fet.” També acudeix al gimnàs. Cal cuidar-se i muscular per estar preparada per a la dansa. Per tant, sempre és bo estar al dia. Mantenir la forma. Mantenir-se activa. Mantenir-se més enllà del projecte en què està immersa. Que és gran. Però no és per a tota la vida.
D’aquí que, per exemple, i ja s’ha apuntat, “continuo audicionant”. I ho fa molt per l’àmbit “audiovisual. És un camí que m’agradaria tastar. Una sèrie, una pel·lícula. M’he format molt en el camp audiovisual que és un altre llenguatge, diferent al del musical, però no deixa de ser part de la meva formació.” No deixa de ser interpretació. Veu, música, representació. I és que es pot anar del ‘Fantasma de l’Òpera’ al Jambo dels Pirineus. I pel mig hi pot haver tantes i tantes coses…