Les falles es fan mestresses del carrer

Certament, qui les fan rodar, qui s’envolten de poc són els fallaires. Dones i homes que en més d’un i de dos casos es preparen d’un any a l’altre per poder rodar el foc un parell d’hores una nit concreta de l’any. Però que ho viuen com si els anés la vida. I això també ho noten aquells que veuen la roda. Com se’ls il·lumina la cara amb el reflex del foc. Amb l’escalf de la flama que va cremant la falla. Roda que rodaràs, el seguiment és acurat. En català, en castellà d’Amèrica Llatina. Potser en angles. Posem-li el francès. I fins i tot algun altre idioma de l’est d’Europa. La llengua no és cap barrera. El foc integra. Crema les diferències, si diferències hi ha.

Les falles i la seva festa estan plenament arrelades, plenament consolidades. Passen per un bon moment les rodes que giren al tomb del nucli antic d’Andorra la Vella. Des del Puial i fins a la plaça de les Arcades. Sí, cert, de Guillemó, Els curiosos que segueixen la festa, siguin habituals o tot just s’estrenin, amb remirat amb temps suficient per on passen els fallaires. I brinquen d’un punt a l’altre dels carrers i carreretes del centre històric per mirar de ser els primers en arribar a lloc. Per ser els primers de la fila.

Amb el mòbil com a arma i les falles com a reclam, xalen veient com la falla encesa passa just davant els morros del fallaire, que ho entoma com si tal cosa al ritme dels timbals. Que gira que giraràs, roda que rodaràs, sembla que els braços no hagin de fer mai figa i el foc no s’hagi d’acabar mai. Les falles són del poble i per al poble. I ara, ja definitivament, s’han fet les mestresses del carrer. Reclam absolut per a centenars de persones que observen embadalides com crema el foc. Com roda la falla. Això sí que no falla.