Anna Zamora i Maria Teresa Cairat compartien una trajectòria professional com a professores de català a l’escola, i quan la primera va jubilar-se, la idea de plasmar en un llibre la història de l’Escola Andorrana va sorgir de forma natural: “Vam pensar que, encara que no fóssim de les pioneres, hi havia una història per explicar que no volíem que quedés en l’oblit”, comenta Zamora. Aquesta motivació es va veure reforçada pel desig de deixar constància de la creació d’un sistema educatiu propi per a Andorra, que era fonamental per al país. Tal com explica Cairat, “si no haguéssim escrit aquest llibre, potser molts detalls d’aquesta creació i del que va passar quedarien oblidats”.
El llibre, que repassa els primers 15 anys de l’Escola Andorrana, fa més que documentar el naixement d’un centre; és un testimoni del procés que va transformar Andorra en un país amb un sistema educatiu propi, que oferia més diversitat cultural i una riquesa educativa que complementava la que ja hi havia amb els sistemes espanyol i francès. Hi ha molts motius que van portar a la creació del sistema educatiu propi, entre elles, “hi havia una preocupació per part de les autoritats andorranes per conservar el català”, explica Zamora, “i això va desembocar en el projecte de l’Escola Andorrana”. Així mateix, Cairat afegeix que la creació del sistema educatiu andorrà va ser possible gràcies a la maduració de la societat i sobretot gràcies al rol que van tenir un grup de pares que van insistir fins a aconseguir-ho: “Potser no hauria estat possible abans, perquè la societat no estava madura per assumir-lo”. Però el 1982, va sorgir el que descriu com “el moment idoni”, i el projecte de l’Escola Andorrana, va passar a ser una realitat.
El que va començar com una escola pública i laica en català, va evolucionar al llarg dels anys en un model pedagògic innovador, amb valors de diversitat, inclusió i autonomia. Quan es va dissenyar el projecte educatiu, es van incorporar novetats que no existien en altres sistemes educatius del país: l’ensenyament en més d’una llengua, la psicomotricitat, i fins i tot, van ser els primers a incorporar l’ús d’ordinadors a les aules: “A maternal, els nens ja treballaven amb un ordinador, que li deien ‘la tortuga’”, recorda Zamora.
“Molta gent no l’entenia i pensava que es tractava d’un experiment que no portaria enlloc i també es va posar en dubte la capacitat de les persones implicades”
Però no tot va ser fàcil. Els inicis van estar plens de resistències tant socials com polítiques. Hi havia una part de la societat que considerava innecessari crear una nova escola quan ja existien els sistemes educatius espanyol i francès. A més, la pedagogia renovadora del projecte va ser vista per molts com un experiment arriscat. “Molta gent no l’entenia i pensava que es tractava d’un experiment que no portaria enlloc i també es va posar en dubte la capacitat de les persones implicades, tant els professors com el ministeri, per tirar endavant projectes pedagògics”, afegeix Zamora.
Tot i això, l’escola va anar tirant endavant i creixent a uns passos que ni les persones implicades es podien haver imaginat quan va començar tot el projecte. En gran part, gràcies a la insistència i ganes d’un grup de pares. “Tenien molt clar el que volien, i com que ho tenien tan clar, molta gent va començar a pensar que potser tenien raó, i aquest grup cada vegada es va anar fent més gran”, relata Cairat. Va ser tan important el seu rol i la seva influència, que quan es va generar una mica d’incertesa per si s’havia de continuar endavant amb l’etapa de primera ensenyança una vegada finalitzada la de maternal, “ells pressionaven els polítics per avançar”. I així va ser, fins al punt de quan es va arribar al batxillerat, ja no es qüestionava si s’havia de seguir o no, perquè “van veure clar que funcionava”.
Tot i això, un dels moments més crítics de l’Escola Andorrana va ser la culminació de la primera promoció de batxillerat, l’any 1977: “Era la prova de foc i un judici del sistema educatiu”, diu Maria Teresa Cairat, un moment en què es va sentir molta pressió social per part de tota la societat, però també des dels mateixos agents implicats. Aquest moment, però va ser el que va confirmar la capacitat de l’Escola Andorrana per oferir una educació de qualitat comparable a qualsevol altre sistema educatiu del país: “Quan van aprovar tots els alumnes, ja va ser tot rodat”, afirma Anna Zamora.
Al llarg dels anys, el model educatiu andorrà ha completat la pluralitat i la diversitat educativa ja existent al país. Tal com expliquen les autores del llibre, “ara, quan els hi expliques a la gent que a Andorra poden escollir entre tres sistemes educatius, es queden sorpresos amb la gran riquesa educativa que tenim en un país tan petit”. Tot aquest procés també ha posat en relleu la idea que “un país, si vol alguna cosa, ho pot aconseguir, per petit que sigui”, conclou Cairat.